El Barça que es pot entreveure

Entre el Barça blanc o negre que alguns veuen hi ha un  àmpli espectre de grisos

Ha passat una setmana des que el Bayern de Munic va obligar la culerada a fer un aterratge d’emergència. Forçós descens, i dolorós, per aquells que portàvem cinc anys instal·lats en un somni fet realitat. No corren bons temps pel romanticisme a Can Barça. Ens han expulsat del paradís on creiem ser instal·lats a perpetuïtat i ara no només hem hagut de tornar a la crua realitat sinó que alguns es pensen o ens volen fer creure que hem anat a parar directament a les brases de l’infern.

No és qüestió d'èpica sinó de futbol. Creure!

Tots units fem força

La culerada ens hem aixecat amb el cor compungit. Temerosos de creure. No està fet l'ADN blaugrana per parafernàlies com les d'ahir al Bernabéu, encara que dels blancs i la seva afició ahir se'n pot aprendre molt. Per començar, que es pot; que qualsevol càlcul previ com "hem de marcar ràpid" o "hem d'arribar al descans amb dos gols" és fum. Simplement cal creure que és possible. Però el Barça no és el Madrid, és clar que l'afició jugarà un paper importantíssim aquesta nit, però no serà amb èpica que ho aconseguirem sinó tal i com va dir Tito, amb FUTBOL.

És quan escolto a Tito que hi veig clar

L'optimisme contagiós de Tito

“Foll d’una dolça metzina”, podria afegir. Aquesta modificació del mític poema de Josep Vicenç Foix encaixa perfectament amb la manera com em vaig sentir ahir en escoltar la rasposa veu del, encara convalescent, Tito Vilanova. Abans d’endinsar-me en els “perquès” de tal cursilada que m’acabo de treure de la màniga, però, caldrà recapitular, doncs han passat moltes coses en pocs dies.

Èpic Abidal i l'onze pel Bayern

El moment més esperat

“Impossible is nothing”, diu el més famós dels eslògans d’Adidas, que ha estat utilitzat, entre d’altres, com a símbol dels esforços que va haver de fer Leo Messi per superar les deficiències hormonals que li impedien créixer normalment, i en l’actualitat, per fer una retransmissió casi en directe de la llarga i dura recuperació de l’emblema de Chicago: Derrick Rose.

Abidal no és esportista “adidas” i per tant no hem vist el reguitzell de vídeos “de llagrimeta” que hem pogut veure sobre altres esportistes. No obstant, l’Abi és l’exemple més punyent de superació que s’ha vist al món de l’esport en molt de temps.