19 a 0

Persistirem

19 xuts a porta del Barça, la majoria en situacions clares de gol, contra 0 xuts d'un dels supusats equips més en forma del continent, timonejat per jugadors de talla mundial com Cesc (el desitjat), Van Persie, Nasri o Wilshere. Això ja ofereix una imatge bastant ajustada de l'aclaparador domini del Barça sobre l'Arsenal en el partit de tornada de vuitens de final d'ahir al Camp Nou. Però podriem seguir amb més xifres aplastants en favor del conjunt blaugrana com el 70% de possessió de pilota que van acaprar (davant un conjunt que al seu país ningú li discuteix la pilota) o les 135 passades dels gunners enfront les 850 dels blaugrana.

Doncs tot i això, sembla que per a algunes ments interessades i malintencionades el més important i determinant del partit va ser la polèmica expulsió de Van Persie, després de desplaçar la pilota amb un xut quan l'àrbitre ja havia xiulat fora de joc. És cert que l'expulsió sembla exagerada per una acció tan tonta i infantil com xutar la pilota per perdre temps. Com també és cert que el mateix Van Persie va fer altres accions mereixedores de gorga durant el partit -una "incursió"al taló de Messi amb la plantilla del peu-, que el central Koscielny havia de ser expulsat per segona targeta groga en el moment que comet el penal a Pedro i que Busacca va obviar un penal a Messi claríssim que va succeïr davant els seus morros. No m'oblido tampoc del calamitós arbitratge a l'Emirates, on el col·legiat va anul·lar incomprensiblement un gol legal de Messi i va ignorar una pena màxima a Pedro.

Dit això, considero absurd seguir disseccionant l'actuació arbitral. I més quan tenim davant, de nou, una exhibició de futbol digne dels manuals més erudits d'aquest esport. El partit va començar segons el guió previst, és a dir, amb un Barça clarament amo de la pilota i dominador del partit, percutint una vegada rere l'altre en la tupida defensa gunner. Probablement tots esperàvem una versió més autèntica i fidel de l'Arsenal, que en cap moment va mostrar ambició per marcar ni personalitat per disputar l'esfèric als blaugrana. Així, amb una defensa adelanada però atapeïda, esperaven dedicar-se tot el partit a tapar escletxes i deixar escolar els minuts. El Barça, però va aconseguir merescudament avançar-se en el partit i la eliminatòria en una acció brillant d'Iniesta i Messi, que finalitza l'argentí amb una volea espectacular després d'haver realitzat un barret inverosímil a Almunia davant la sortida d'aquest.

Amb el gol, tots els culés vam respirar. El difícil estava fet i ara senzillmanet calia seguir amb el nostre joc sense arriscar el més mínim. Teniem la paella pel mànec. Però futbol és futbol, un esport que de vegades pot ser molt capritxós, com en el gol que Busquets va fer a la seva pròpia porteria sense oposició després d'un innocent córner. L'Arsenal, sense "comerlo ni beberlo" que dirien per les estepes, tornava a estar amb situació d'avantatge i al Barça li tocava de nou posar-se les piles. I ho va fer. Cert que l'expulsió de Van Persie va capar les opcions al contracop del conjunt de Wenger però amb ell tampoc havien fet res durant la primera part i en aquells moments estaven classificats i sols necessitaven defensar un resultat 30 minuts. No van poder fer-ho. El Barça va destapar el pot de les essències i imposant un ritme frenètic a la circulació de la pilota va desarmar completament tot l'entramat defensiu de l'Arsenal. Les ocasions es succeïen, cada una més clara que l'anterior, però no arribava el segon gol. Finalment Xavi aconseguiria redimir a l'equip de les ocasions fallades amb un gol precedit d'una preciosa jugada combinativa protagonitzada per Iniesta, Dulce Iniesta -com el vam trobar a faltar l'any passat-. Això era al minut 69. Tres minuts més tard Messi posaria als blaugrana per davant convertint amb extravagant tranquil·litat un penal fet a Pedro. L'argentí, diferent a qualsevol altre futbolista del planeta, va apropar-se a la pilota caminant, com si ni el penalti ni el partit anessin amb ell. Casi semblava que no anés a xutar. Però sí ho va fer, sense embalació, un xut sec a l'esquerre de la porteria d'Almunia, que va quedar petrificat, potser hipnotitzat pel ritual del petit argentí en l'execució de la pena màxima.

Amb el tercer gol i veient el panorama en què es trobava el partit, només quedava esperar a veure quants gols més caurien. Però no va anar així. Tot i que les ocasions van seguir caient com una tempesta d'estiu, inundant i asfixiant l'estructura del conjunt londinenc, no arribaven més gols. No només això sinó que a prop va estar l'Arsenal de profanar la lògica futbolística i escombrar totes les il·lusions culés quan a falta de pocs minuts pel final del partit, Bendtner no va arribar gràcies a una intervenció prodigiosa de Mascherano a un centre mil·limètric de Wilshere - únic jugador gunner que va donar la cara ahir- que el deixava sol davant Valdés. Però el "Jefecito", omnipresent en feines defensives tot el partit, va aparèixer en el moment més crític del partit per rebaixar la tensió dels milers de culers que al camp i a través de la televisió ja estàvem amb un quadre de taquicàrdia aguda. Hagués sigut injust i maquiavèl·lic que l'Arsenal hagués passat d'aquesta forma.

El cas és que ja estem a quarts, i hem passat sofrint però oferint un futbol brillant i un domini superlatiu damunt del rival. Sense sofriment i esforç no hi ha triomfs. Això ho hem après els culés i ho hem viscut fins i tot en la temporada més brillant de la història del nostre club, la del triplet, en una eliminatòria trepidant que només vam poder superar gràcies a una genialitat d'Iniesta a l'últim instant del partit.

Ara toca esperar a conèixer els possibles rivals a quarts i seguir, persistir amb aquesta idea, amb aquesta il·lusió i amb aquesta capacitat d'esforç.

Aquesta temporada promet

Mourinho i la retòrica de la sinceritat

Mourinho: "el equipo soy yo"

El seu impacte a la lliga ha estat brutal. Al igual que en tots els països per on ha passat està deixant marca més enllà dels resultats al camp. De nou, una comunitat futbolística es parteix en dos alhora de enjudiciar al portuguès. Molts, majorment encegats per promeses d’èxit llançades a l’aire i excelsos currículums, l’enalteixen incondicionalment i fan la vista grossa o oïdes sordes davant les diferents proclames i actuacions que posen en entredit la imatge i l’estructura del club que li paga. En mitja temporada, ha deixat a la cuneta a la mà dreta de Florentino, Valdano, ha desprestigiat i humiliat jugadors que entrena, ha guanyat un pols al club per a un fitxatge al mercat d’hivern (milions i milions d’euros després), ha coquetejat amb altres entitats ( recordem el cas de la selecció de Portugal o clubs de la Premier) posant entre l’espasa i la paret als seus dirigents, amen de les diferents proclames i escenes públiques pròpies d’un showman que ha anat organitzat a les rodes de premsa. Paperets amb errors arbitrals, missatges indirectes al director esportiu i al president, humiliacions a jugadors, constant recordatori a l’etern rival, enfrontaments amb altres tècnics, flirteig amb la Premier,  crítiques als horaris i un llarguíssim etcètera de despropòsits. O propòsits?

Mourinho, The Special One, és un imant, amb ell no hi ha mitges tintes, o atrau o repèl. Els qui el defensen acostumen a emprendre dos discursos força diferenciats.

Per una banda estan els qui el defensen apel·lant a una pretesa falta d’honestedat i sinceritat en el món del futbol. Són els qui comparen Mourinho amb Clemente. Afirmen que les paraules de Mou, com les de Clemente, no agraden perquè parla clar i sense embuts, dient el que pensa sense diplomàcia ni correcció política. Per a aquest sector de gent, Mourinho és l’adalid de la sinceritat i la incorrecció política.

També hi ha aquells que defensen la idea del Mourinho estrateg, per damunt del bé i del mal, supermou, el geni capaç de dominar totes les facetes del futbol, inclòs l’apartat mediàtic. Ell mateix ha arribat a assegurar que per a ell “els partits comencen amb la roda de premsa prèvia al matx i acaben amb la roda de premsa posterior”. Segons aquesta forma de pensar Mourinho és una espècie de mentalista amb el poder de desviar la atenció quan i com vol amb excuses, polèmiques i declaracions altisonants de qualsevol tipus de forma que el seu equip quedi descentrat de les mires dels mitjans i suposadament lliure de pressió per a afrontar els reptes esportius que se li plantegen.

Però aquests arguments trontollen quan rescatem episodis del seu expedient i ens fixem en les actuacions que ha tingut en els diferents equips en què ha treballat al llarg de la seva carrera.

Fa una pila d’anys, quan el portuguès entrenava l’Oporto, en motiu d’un enfrontament contra el Madrid va deixar anar: “Zidane em sembla un gran jugador però no em cau bé. Si un juga al futbol i aixeca el peu, no té qualificació possible”. Ara en canvi exigeix tenir-lo a prop seu i diu que és “un exemple per als futbolistes”. Del seu protegit, Cristiano Ronaldo, defensat a capa i espasa amb paraules com "A Cristiano  el peguen molt, no és com a un altre (Messi) davant el qual els adversaris tenen por de posar el peu i ni se’l toca”, ningú diria que és el mateix jugador al qual titllava de teatrero i piscinero quan entrenava a la premier i s’enfrontava al Manchester United.

Aquest any de nou ha caigut en la contradicció i la hipocresia. L’exemple més recent va tenir lloc aquest dijous a la roda de premsa posterior a l’enfrontament amb el Màlaga quan preguntat per les paraules en què Pellegrini assegurava haver llençat expressament el partit contra el Madrid, Mourinho responia “Em sembla perfecte”. Curioses, com a mínim, aquestes paraules, quan mesos abans havia engegat una autèntica guerra dialèctica amb Manolo Preciado (entrenador de l’Sporting) per suposadament haver claudicat sense oposar resistència en un partit contra el Barça al Camp Nou, motiu pel qual Mou va arribar a insinuar que se l’hauria de sancionar com es fa a Anglaterra.

Sembla evident, llegint aquests exemples, que Mourinho no és precisament un paladí de la sinceritat i la honestedat desacomplexada, sinó segurament l’hipòcrita número u del nostre futbol, per molt que ell vengui la imatge de sí mateix precisament com al contrari.

També sembla força discutible o almenys queda en entredit, la idea del supermou, geni maquiavèl·lic que controla els mitjans a plaer de forma intencionada. Basant-me només ens fets ocorreguts aquesta mateixa temporada, em costa vislumbrar quins han estat els efectes positius de patalejar públicament per a ser entrenador de Portugal durant dos setmanes. Tampoc observem, de moment, l’explosió futbolística, prevista per alguns aduladors de l’entrenador portuguès, de Pedro León y Canales, dos jugadors als quals Mourinho va defenestrar i humiliar públicament. Em costa molt visualitzar quines pretensions ocultes tindria Mou quan es queixava dels horaris i calendaris i apel·lava a conspiracions contra el seu equip per part dels òrgans dominants del futbol.

En qualsevol cas, costa creure que tot plegat hagi servit per lliurar de pressió als seus jugadors, que han sigut analitzats i criticats com cada any; el que sí que ha canviat és que el Real Madrid ara és diana de mil i una polèmiques cada setmana i que les aficions rivals el reben més encolaritzades a cada jornada que passa.

Mourinho probablement és un “simple” gran entrenador carregat de neures, egoista, hipòcrita, egocèntric, que no sap perdre i amb incapacitat per acceptar errors propis. Amb tot, The Special One ha estat sempre així i probablement sempre ho serà. Si certa franja d’opinió madridista i/o futbolística estan contents amb Mou i disposats a obviar els seus mals modals i l’animadversió que desperta no tinc res a dir-hi, però que no ens venguin més gat per llebre: Ni estrateg consumat ni paladí de la veritat.