Mourinho i la retòrica de la sinceritat

Mourinho: "el equipo soy yo"

El seu impacte a la lliga ha estat brutal. Al igual que en tots els països per on ha passat està deixant marca més enllà dels resultats al camp. De nou, una comunitat futbolística es parteix en dos alhora de enjudiciar al portuguès. Molts, majorment encegats per promeses d’èxit llançades a l’aire i excelsos currículums, l’enalteixen incondicionalment i fan la vista grossa o oïdes sordes davant les diferents proclames i actuacions que posen en entredit la imatge i l’estructura del club que li paga. En mitja temporada, ha deixat a la cuneta a la mà dreta de Florentino, Valdano, ha desprestigiat i humiliat jugadors que entrena, ha guanyat un pols al club per a un fitxatge al mercat d’hivern (milions i milions d’euros després), ha coquetejat amb altres entitats ( recordem el cas de la selecció de Portugal o clubs de la Premier) posant entre l’espasa i la paret als seus dirigents, amen de les diferents proclames i escenes públiques pròpies d’un showman que ha anat organitzat a les rodes de premsa. Paperets amb errors arbitrals, missatges indirectes al director esportiu i al president, humiliacions a jugadors, constant recordatori a l’etern rival, enfrontaments amb altres tècnics, flirteig amb la Premier,  crítiques als horaris i un llarguíssim etcètera de despropòsits. O propòsits?

Mourinho, The Special One, és un imant, amb ell no hi ha mitges tintes, o atrau o repèl. Els qui el defensen acostumen a emprendre dos discursos força diferenciats.

Per una banda estan els qui el defensen apel·lant a una pretesa falta d’honestedat i sinceritat en el món del futbol. Són els qui comparen Mourinho amb Clemente. Afirmen que les paraules de Mou, com les de Clemente, no agraden perquè parla clar i sense embuts, dient el que pensa sense diplomàcia ni correcció política. Per a aquest sector de gent, Mourinho és l’adalid de la sinceritat i la incorrecció política.

També hi ha aquells que defensen la idea del Mourinho estrateg, per damunt del bé i del mal, supermou, el geni capaç de dominar totes les facetes del futbol, inclòs l’apartat mediàtic. Ell mateix ha arribat a assegurar que per a ell “els partits comencen amb la roda de premsa prèvia al matx i acaben amb la roda de premsa posterior”. Segons aquesta forma de pensar Mourinho és una espècie de mentalista amb el poder de desviar la atenció quan i com vol amb excuses, polèmiques i declaracions altisonants de qualsevol tipus de forma que el seu equip quedi descentrat de les mires dels mitjans i suposadament lliure de pressió per a afrontar els reptes esportius que se li plantegen.

Però aquests arguments trontollen quan rescatem episodis del seu expedient i ens fixem en les actuacions que ha tingut en els diferents equips en què ha treballat al llarg de la seva carrera.

Fa una pila d’anys, quan el portuguès entrenava l’Oporto, en motiu d’un enfrontament contra el Madrid va deixar anar: “Zidane em sembla un gran jugador però no em cau bé. Si un juga al futbol i aixeca el peu, no té qualificació possible”. Ara en canvi exigeix tenir-lo a prop seu i diu que és “un exemple per als futbolistes”. Del seu protegit, Cristiano Ronaldo, defensat a capa i espasa amb paraules com "A Cristiano  el peguen molt, no és com a un altre (Messi) davant el qual els adversaris tenen por de posar el peu i ni se’l toca”, ningú diria que és el mateix jugador al qual titllava de teatrero i piscinero quan entrenava a la premier i s’enfrontava al Manchester United.

Aquest any de nou ha caigut en la contradicció i la hipocresia. L’exemple més recent va tenir lloc aquest dijous a la roda de premsa posterior a l’enfrontament amb el Màlaga quan preguntat per les paraules en què Pellegrini assegurava haver llençat expressament el partit contra el Madrid, Mourinho responia “Em sembla perfecte”. Curioses, com a mínim, aquestes paraules, quan mesos abans havia engegat una autèntica guerra dialèctica amb Manolo Preciado (entrenador de l’Sporting) per suposadament haver claudicat sense oposar resistència en un partit contra el Barça al Camp Nou, motiu pel qual Mou va arribar a insinuar que se l’hauria de sancionar com es fa a Anglaterra.

Sembla evident, llegint aquests exemples, que Mourinho no és precisament un paladí de la sinceritat i la honestedat desacomplexada, sinó segurament l’hipòcrita número u del nostre futbol, per molt que ell vengui la imatge de sí mateix precisament com al contrari.

També sembla força discutible o almenys queda en entredit, la idea del supermou, geni maquiavèl·lic que controla els mitjans a plaer de forma intencionada. Basant-me només ens fets ocorreguts aquesta mateixa temporada, em costa vislumbrar quins han estat els efectes positius de patalejar públicament per a ser entrenador de Portugal durant dos setmanes. Tampoc observem, de moment, l’explosió futbolística, prevista per alguns aduladors de l’entrenador portuguès, de Pedro León y Canales, dos jugadors als quals Mourinho va defenestrar i humiliar públicament. Em costa molt visualitzar quines pretensions ocultes tindria Mou quan es queixava dels horaris i calendaris i apel·lava a conspiracions contra el seu equip per part dels òrgans dominants del futbol.

En qualsevol cas, costa creure que tot plegat hagi servit per lliurar de pressió als seus jugadors, que han sigut analitzats i criticats com cada any; el que sí que ha canviat és que el Real Madrid ara és diana de mil i una polèmiques cada setmana i que les aficions rivals el reben més encolaritzades a cada jornada que passa.

Mourinho probablement és un “simple” gran entrenador carregat de neures, egoista, hipòcrita, egocèntric, que no sap perdre i amb incapacitat per acceptar errors propis. Amb tot, The Special One ha estat sempre així i probablement sempre ho serà. Si certa franja d’opinió madridista i/o futbolística estan contents amb Mou i disposats a obviar els seus mals modals i l’animadversió que desperta no tinc res a dir-hi, però que no ens venguin més gat per llebre: Ni estrateg consumat ni paladí de la veritat.