Tot en joc

Que curta és la memòria al món del futbol...

El que ja ha passat i el que ve. Fa un mes que no escric, concretament des de la tornada contra l’Arsenal. Un mes realment intens tan pels resultats esportius com per les polèmiques extra esportives.

La notícia del tumor d’Abidal va caure com un gerro d’aigua freda al barcelonisme, que es va bolcar per donar ànims al jugador. Mirant només el pla esportiu, perdíem el nostre millor defensa. Sí, el millor, per davant de Piqué i Puyol, perquè ho havia demostrar al llarg de tota la temporada. En qualsevol cas l’important és que el francès es recuperi el millor i més aviat possible. Avui ja ha sortit a caminar al camp d’entrenament, una fantàstica notícia de cara a la seva recuperació.

Però amb Abidal o sense la temporada segueix, i el Barça no ha baixat el pistó. Amb resultats més escuets però igual de vàlids, els culés s’han imposat en tots els partits que han disputat l’últim mes a excepció de la punxada al camp del Sevilla (amb l’anul·lació incomprensible del gol de Messi per part de l’àrbitre...).

Tal és així que aquest últim cap de setmana, el Barça va donar segurament el cop definitiu en vèncer al camp del tercer classificat, el Vilareal. Això, sumat a la sorprenent derrota del Madrid contra l’Sporting, disposa una catifa vermella cap al títol per als culés; que sinó tenen un curtcircuit realment improbable s’alçaran aquest any amb la 21ena lliga de la seva història. Probablement, a més, amb vàries jornades d’antelació, la qual cosa no parlaria gaire bé de la competitivitat de l’equip de Mourinho en el torneig que realment calibra el potencial d’un equip: la lliga.

Com era d’esperar, aquest últim cop a la lliga ha vingut acompanyat des de Madrid, de noves queixes pels arbitratges i denúncies de les velles conspiracions de sempre. El “Villarato” surt de nou a la llum després d’unes setmanes a la ombra. Setmanes en què per exemple al Barça li van escatimar 2 penes màximes clares al Camp Nou contra el Getafe o un gol perfectament legal a Messi al Sánchez Pizjuán. Dons bé, sembla que aquestes accions no són mereixedores de consideració alguna per part de la caverna madridista com si ho és la suposada mà de piqué en el control que li permet de marcar el gol de la victòria al Madrigal. Un gol que ni amb desenes de repeticions he arribat a albirar si realment ve precedit de mans (altres ho veuen més clar, jo no). De fet no van protestar ni els jugadors del Vilareal. Sembla impossible pensar, doncs, que l’àrbitre pogués percebre la suposada infracció en directe.

En qualsevol cas les queixes no són noves. Podria escriure 10 pàgines dissertant sobre l’assumpte, traient dades i més dades que deixarien cada una la teoria de la conspiració en una posició més ridícula. Però en el fons una imatge val més que mil paraules i tampoc val la pena malgastar temps i esforços en desmuntar un mur (de mentides i frustració) que al cap i a la fi pot ser tombat amb una simple bufera. La imatge de portada d’aquest article (al capdamunt del text), de fa 8 anys al Bernabéu, quan era el Madrid qui guanyava lligues i l’entorn barcelonista el qui disparava contra fantasmes conspiradors és més que clarificadora.

Més encara, i per si algú té set de més proves i refutacions. Vegem al ideòleg i creador de la teoria confabularia del “Villarato”: Alfredo Relaño, director del diari AS. Bé, veure’l ja el veiem cada dia queixar-se a la columna del seu diari sobre les a actuacions arbitrals i apel·lar una vegada i una altra al “Villarato”. El que no recorden molts és què ara fa 9 anys, en l’època de la foto abans mencionada, el senyor Relaño escrivia completament l'oposat del que escriu ara. Vet aquí un exemple del cinisme del senyor de la dreta.

En fi, ja és massa l’atenció que estic dedicant a l’estupidesa, la maldat i la frustració de cert grup mediàtic i aquells que fan manaments de les seves proclames.

Però com no és bo criticar als veïns sense fer anàlisis abans a casa nostre, toca parlar també de la polèmica porra de Rossell. Un error, ell mateix ho ha admès (cosa rara de veure en un president). El mateix Guardiola li ho va retreure. De tot l’assumpte el més destacable per mi és com s’han rebutjat des del propi barcelonisme les paraules de Sandro Rossel. Una mostra de maduresa del barcelonisme. Maduresa que no està demostrant el madridisme, alabant les paraules de Florentino en què postulava a Mourinho com la veu del club i les seves actuacions com a “mostres de madridisme”.

Tanta parrafada i encara no he començat a parlar del més important, l’esprint final de temporada que ens espera. Un mes, 30 dies exactes. Perquè és en aquest lapse de temps que el Barça pot definir la quasi totalitat de la seva temporada. Tot i que quedaria una hipotètica final de Champions per disputar, el 22 de Maig.

Són tres títols. Un el tenim confirmat al 90% ( càlculs totalment arbitraris, són només la meva percepció): la lliga. En 15 dies disputem la final de copa davant l’etern rival, al temps que ja hauríem disputat el clàssic de lliga que pot acabar de sentenciar-la. Dos títols en 15! dies. Casi res. I la grossa pel final: la Champions. Demà passat juguem l’anada de quarts i la setmana que ve la tornada. La següent no juguem Champions perquè és la final de copa però és que seguidament ja empalmem directament amb els dos hipotètics partits de semifinals de la Lliga de Campions (probablement contra el Madrid)!!!!

Tour malet, esprint de 100 metres, marató, escalada a l’Everest ... trieu la metàfora que vulgueu. El cas és que estem a les portes del mes futbolístic més trepidant per al Barcelonisme des de que tinc memòria; pels títols en joc i també pels rivals, principalment un Madrid que previsiblement ens trobarem en totes les competicions de forma que es podrien disputar fins a 4! clàssics.

A per ells!