divendres, 30 de setembre de 2011

Qué bueno que viniste Leo!



Messi no lluita per superar a ningú sinó per superar-se  a sí mateix

No he vist mai jugar a Ladislao Kubala. Pocs vídeos queden sobre l’home que segons diuen va impulsar la construcció d’un nou estadi pel FCBarcelona. No l’he vist mai i per tant no tinc criteri ni arguments per comparar-lo amb Leo Messi, l’estrella més rutilant del futbol actual (i dels últims anys).

L’únic que em sento legitimat per dir és que jo no havia vist mai res que s’apropés als recursos futbolístics de “la Pulga”. He vist Ronaldo, Romàrio, Rivaldo, Zidane, Ronaldinho, Cristiano Ronaldo i un llarg etcètera de jugadors que han fet història en aquest il·lustre esport però cap, des del meu punt de vista, és comparable a Messi. No pretenc aquí encasellar-lo dins de cap classificació fictícia (els 5 “grans”) ni convèncer a ningú de que és el millor de la història, simplement fer una breu reflexió sobre la trajectòria, les habilitats i la projecció de l’actual crack del FCBarcelona.

Amb 24 anys recent complerts acaba d'igualar al gran mite culé Ladislao Kubala, però les xifres són encara més espectaculars si hi englobem les assistències de gol que ha donat i els títols que ha guanyat a tant curta edat. Les dades fredes, però, no donen una imatge certera del que és aquest home. Se l’ha de veure, s’ha de copsar el seu futbol, la velocitat vertiginosa amb la qual impregna cada acció, la inversemblant conducció amb la seva esquerre, les definicions davant porteria talment com si tingués un bisturí enlloc d'un peu i per damunt de tot la seva manera d’entendre el futbol. Perquè Messi és Messi perquè comprèn el futbol d’una forma diferent, els que el veiem des de fora percebem en ell la sensació que el futbol és simplement un joc per a ell. El que el fa gran precisament és com és capaç de desenvolupar aquest joc a un ritme i un nivell superior als altres. On la resta de futbolistes (o gran majoria) sols albiren cames, ombra i tensió ell aporta llum, escampa la boira i senyala els camins del gol i el bon futbol amb una clarividència i naturalitat quasi divines i un ritme vertiginós. La seva regularitat aplastant, a més, el distancia d’altres mites del futbol més irregulars i és que com va dir el prestigiós periodista del diari Marca Santi Segurola: “Maradona era Maradona de tan en tan, Messi és Maradona tots els dies”.

Sempre he pensat que precisament aquesta excelsa visió del joc i rapidesa en la seva execució, són el seu gran problema amb la selecció argentina. Allí Messi no és menys Messi, sobretot en els últims temps. Amb Argentina, com amb el Barça, Messi es fa un fart de distribuir joc, crear perill, donar assistències, crear passadissos i obrir defenses rivals. Probablement, però, allà els companys encara no són capaços de jugar al ritme que marca el seu  capità (ho és des de fa un mes). No són capaços d’intuir el joc amb la facilitat i rapidesa amb què ho fa Messi i això desemboca en una davallada en l’eficiència de les seves accions. Aquí al Barça té la sort que els seus companys comparteixen en gran mesura una visió privilegiada del joc i el tècnic treballa i insisteix precisament en una forma de jugar que pugui donar resposta al nivell superior de joc que Messi executa; al primer toc, a través de parets, amb verticalitat, precisió, ajudes i presa correcta de decisions. Amb tot, és qüestió de temps (i la mica de sort que sempre fa falta al futbol) que Messi aconsegueixi a l’altra banda de l’oceà els èxits que aquí adornen el seu currículum.

Leo no ha parat de créixer futbolística i mentalment des del seu debut amb el primer equip en la temporada 2004/2005. Als seus 24 anys, fa vertigen imaginar quin serà el seu progrés i fins a quin punt serà capaç d’engrandir la seva llegenda. L’excapità de la selecció argentina i també company de Messi al Barça, Mascherano, té molta raó  quan diu que a Messi no se l’ha de comparar ni recomptar cada dia les seves espectaculars estadístiques. Perquè Messi és un cometa futbolístic que probablement tardarà molts anys a tornar a orbitar el nostre planeta futbolístic. A Messi se l’ha de veure i gaudir sent conscients que estem presenciant com aquest petit homenet està escrivint setmana sí setmana també algunes de les pàgines més brillants de la història del Barça i del futbol. És estúpid discutir i comparar-lo ara amb els grans mites del futbol, doncs segurament quan es retiri les discussions cauran pel seu propi pes davant la consolidació de Messi com a llegenda més gran d’aquest esport centenari.

Qué bueno que viniste Leo!

dilluns, 4 d’abril de 2011

Tot en joc



Que curta és la memòria al món del futbol...
El que ja ha passat i el que ve. Fa un mes que no escric, concretament des de la tornada contra l’Arsenal. Un mes realment intens tan pels resultats esportius com per les polèmiques extra esportives.

La notícia del tumor d’Abidal va caure com un gerro d’aigua freda al barcelonisme, que es va bolcar per donar ànims al jugador. Mirant només el pla esportiu, perdíem el nostre millor defensa. Sí, el millor, per davant de Piqué i Puyol, perquè ho havia demostrar al llarg de tota la temporada. En qualsevol cas l’important és que el francès es recuperi el millor i més aviat possible. Avui ja ha sortit a caminar al camp d’entrenament, una fantàstica notícia de cara a la seva recuperació.

Però amb Abidal o sense la temporada segueix, i el Barça no ha baixat el pistó. Amb resultats més escuets però igual de vàlids, els culés s’han imposat en tots els partits que han disputat l’últim mes a excepció de la punxada al camp del Sevilla (amb l’anul·lació incomprensible del gol de Messi per part de l’àrbitre...).

Tal és així que aquest últim cap de setmana, el Barça va donar segurament el cop definitiu en vèncer al camp del tercer classificat, el Vilareal. Això, sumat a la sorprenent derrota del Madrid contra l’Sporting, disposa una catifa vermella cap al títol per als culés; que sinó tenen un curtcircuit realment improbable s’alçaran aquest any amb la 21ena lliga de la seva història. Probablement, a més, amb vàries jornades d’antelació, la qual cosa no parlaria gaire bé de la competitivitat de l’equip de Mourinho en el torneig que realment calibra el potencial d’un equip: la lliga.

Com era d’esperar, aquest últim cop a la lliga ha vingut acompanyat des de Madrid, de noves queixes pels arbitratges i denúncies de les velles conspiracions de sempre. El “Villarato” surt de nou a la llum després d’unes setmanes a la ombra. Setmanes en què per exemple al Barça li van escatimar 2 penes màximes clares al Camp Nou contra el Getafe o un gol perfectament legal a Messi al Sánchez Pizjuán. Dons bé, sembla que aquestes accions no són mereixedores de consideració alguna per part de la caverna madridista com si ho és la suposada mà de piqué en el control que li permet de marcar el gol de la victòria al Madrigal. Un gol que ni amb desenes de repeticions he arribat a albirar si realment ve precedit de mans (altres ho veuen més clar, jo no). De fet no van protestar ni els jugadors del Vilareal. Sembla impossible pensar, doncs, que l’àrbitre pogués percebre la suposada infracció en directe.

En qualsevol cas les queixes no són noves. Podria escriure 10 pàgines dissertant sobre l’assumpte, traient dades i més dades que deixarien cada una la teoria de la conspiració en una posició més ridícula. Però en el fons una imatge val més que mil paraules i tampoc val la pena malgastar temps i esforços en desmuntar un mur (de mentides i frustració) que al cap i a la fi pot ser tombat amb una simple bufera. La imatge de portada d’aquest article (al capdamunt del text), de fa 8 anys al Bernabéu, quan era el Madrid qui guanyava lligues i l’entorn barcelonista el qui disparava contra fantasmes conspiradors és més que clarificadora.

Més encara, i per si algú té set de més proves i refutacions. Vegem al ideòleg i creador de la teoria confabularia del “Villarato”: Alfredo Relaño, director del diari AS. Bé, veure’l ja el veiem cada dia queixar-se a la columna del seu diari sobre les a actuacions arbitrals i apel·lar una vegada i una altra al “Villarato”. El que no recorden molts és què ara fa 9 anys, en l’època de la foto abans mencionada, el senyor Relaño escrivia completament l'oposat del que escriu ara. Vet aquí un exemple del cinisme del senyor de la dreta.

En fi, ja és massa l’atenció que estic dedicant a l’estupidesa, la maldat i la frustració de cert grup mediàtic i aquells que fan manaments de les seves proclames.

Però com no és bo criticar als veïns sense fer anàlisis abans a casa nostre, toca parlar també de la polèmica porra de Rossell. Un error, ell mateix ho ha admès (cosa rara de veure en un president). El mateix Guardiola li ho va retreure. De tot l’assumpte el més destacable per mi és com s’han rebutjat des del propi barcelonisme les paraules de Sandro Rossel. Una mostra de maduresa del barcelonisme. Maduresa que no està demostrant el madridisme, alabant les paraules de Florentino en què postulava a Mourinho com la veu del club i les seves actuacions com a “mostres de madridisme”.

Tanta parrafada i encara no he començat a parlar del més important, l’esprint final de temporada que ens espera. Un mes, 30 dies exactes. Perquè és en aquest lapse de temps que el Barça pot definir la quasi totalitat de la seva temporada. Tot i que quedaria una hipotètica final de Champions per disputar, el 22 de Maig.

Són tres títols. Un el tenim confirmat al 90% ( càlculs totalment arbitraris, són només la meva percepció): la lliga. En 15 dies disputem la final de copa davant l’etern rival, al temps que ja hauríem disputat el clàssic de lliga que pot acabar de sentenciar-la. Dos títols en 15! dies. Casi res. I la grossa pel final: la Champions. Demà passat juguem l’anada de quarts i la setmana que ve la tornada. La següent no juguem Champions perquè és la final de copa però és que seguidament ja empalmem directament amb els dos hipotètics partits de semifinals de la Lliga de Campions (probablement contra el Madrid)!!!!

Tour malet, esprint de 100 metres, marató, escalada a l’Everest ... trieu la metàfora que vulgueu. El cas és que estem a les portes del mes futbolístic més trepidant per al Barcelonisme des de que tinc memòria; pels títols en joc i també pels rivals, principalment un Madrid que previsiblement ens trobarem en totes les competicions de forma que es podrien disputar fins a 4! clàssics.

A per ells!

dimecres, 9 de març de 2011

19 a 0

Persistirem


19 xuts a porta del Barça, la majoria en situacions clares de gol, contra 0 xuts d'un dels supusats equips més en forma del continent, timonejat per jugadors de talla mundial com Cesc (el desitjat), Van Persie, Nasri o Wilshere. Això ja ofereix una imatge bastant ajustada de l'aclaparador domini del Barça sobre l'Arsenal en el partit de tornada de vuitens de final d'ahir al Camp Nou. Però podriem seguir amb més xifres aplastants en favor del conjunt blaugrana com el 70% de possessió de pilota que van acaprar (davant un conjunt que al seu país ningú li discuteix la pilota) o les 135 passades dels gunners enfront les 850 dels blaugrana.

Doncs tot i això, sembla que per a algunes ments interessades i malintencionades el més important i determinant del partit va ser la polèmica expulsió de Van Persie, després de desplaçar la pilota amb un xut quan l'àrbitre ja havia xiulat fora de joc. És cert que l'expulsió sembla exagerada per una acció tan tonta i infantil com xutar la pilota per perdre temps. Com també és cert que el mateix Van Persie va fer altres accions mereixedores de gorga durant el partit -una "incursió"al taló de Messi amb la plantilla del peu-, que el central Koscielny havia de ser expulsat per segona targeta groga en el moment que comet el penal a Pedro i que Busacca va obviar un penal a Messi claríssim que va succeïr davant els seus morros. No m'oblido tampoc del calamitós arbitratge a l'Emirates, on el col·legiat va anul·lar incomprensiblement un gol legal de Messi i va ignorar una pena màxima a Pedro.

Dit això, considero absurd seguir disseccionant l'actuació arbitral. I més quan tenim davant, de nou, una exhibició de futbol digne dels manuals més erudits d'aquest esport. El partit va començar segons el guió previst, és a dir, amb un Barça clarament amo de la pilota i dominador del partit, percutint una vegada rere l'altre en la tupida defensa gunner. Probablement tots esperàvem una versió més autèntica i fidel de l'Arsenal, que en cap moment va mostrar ambició per marcar ni personalitat per disputar l'esfèric als blaugrana. Així, amb una defensa adelanada però atapeïda, esperaven dedicar-se tot el partit a tapar escletxes i deixar escolar els minuts. El Barça, però va aconseguir merescudament avançar-se en el partit i la eliminatòria en una acció brillant d'Iniesta i Messi, que finalitza l'argentí amb una volea espectacular després d'haver realitzat un barret inverosímil a Almunia davant la sortida d'aquest.

Amb el gol, tots els culés vam respirar. El difícil estava fet i ara senzillmanet calia seguir amb el nostre joc sense arriscar el més mínim. Teniem la paella pel mànec. Però futbol és futbol, un esport que de vegades pot ser molt capritxós, com en el gol que Busquets va fer a la seva pròpia porteria sense oposició després d'un innocent córner. L'Arsenal, sense "comerlo ni beberlo" que dirien per les estepes, tornava a estar amb situació d'avantatge i al Barça li tocava de nou posar-se les piles. I ho va fer. Cert que l'expulsió de Van Persie va capar les opcions al contracop del conjunt de Wenger però amb ell tampoc havien fet res durant la primera part i en aquells moments estaven classificats i sols necessitaven defensar un resultat 30 minuts. No van poder fer-ho. El Barça va destapar el pot de les essències i imposant un ritme frenètic a la circulació de la pilota va desarmar completament tot l'entramat defensiu de l'Arsenal. Les ocasions es succeïen, cada una més clara que l'anterior, però no arribava el segon gol. Finalment Xavi aconseguiria redimir a l'equip de les ocasions fallades amb un gol precedit d'una preciosa jugada combinativa protagonitzada per Iniesta, Dulce Iniesta -com el vam trobar a faltar l'any passat-. Això era al minut 69. Tres minuts més tard Messi posaria als blaugrana per davant convertint amb extravagant tranquil·litat un penal fet a Pedro. L'argentí, diferent a qualsevol altre futbolista del planeta, va apropar-se a la pilota caminant, com si ni el penalti ni el partit anessin amb ell. Casi semblava que no anés a xutar. Però sí ho va fer, sense embalació, un xut sec a l'esquerre de la porteria d'Almunia, que va quedar petrificat, potser hipnotitzat pel ritual del petit argentí en l'execució de la pena màxima.

Amb el tercer gol i veient el panorama en què es trobava el partit, només quedava esperar a veure quants gols més caurien. Però no va anar així. Tot i que les ocasions van seguir caient com una tempesta d'estiu, inundant i asfixiant l'estructura del conjunt londinenc, no arribaven més gols. No només això sinó que a prop va estar l'Arsenal de profanar la lògica futbolística i escombrar totes les il·lusions culés quan a falta de pocs minuts pel final del partit, Bendtner no va arribar gràcies a una intervenció prodigiosa de Mascherano a un centre mil·limètric de Wilshere - únic jugador gunner que va donar la cara ahir- que el deixava sol davant Valdés. Però el "Jefecito", omnipresent en feines defensives tot el partit, va aparèixer en el moment més crític del partit per rebaixar la tensió dels milers de culers que al camp i a través de la televisió ja estàvem amb un quadre de taquicàrdia aguda. Hagués sigut injust i maquiavèl·lic que l'Arsenal hagués passat d'aquesta forma.

El cas és que ja estem a quarts, i hem passat sofrint però oferint un futbol brillant i un domini superlatiu damunt del rival. Sense sofriment i esforç no hi ha triomfs. Això ho hem après els culés i ho hem viscut fins i tot en la temporada més brillant de la història del nostre club, la del triplet, en una eliminatòria trepidant que només vam poder superar gràcies a una genialitat d'Iniesta a l'últim instant del partit.
Ara toca esperar a conèixer els possibles rivals a quarts i seguir, persistir amb aquesta idea, amb aquesta il·lusió i amb aquesta capacitat d'esforç.

Aquesta temporada promet

dissabte, 5 de març de 2011

Mourinho i la retòrica de la sinceritat

Mourinho: "el equipo soy yo"


El seu impacte a la lliga ha estat brutal. Al igual que en tots els països per on ha passat està deixant marca més enllà dels resultats al camp. De nou, una comunitat futbolística es parteix en dos alhora de enjudiciar al portuguès. Molts, majorment encegats per promeses d’èxit llançades a l’aire i excelsos currículums, l’enalteixen incondicionalment i fan la vista grossa o oïdes sordes davant les diferents proclames i actuacions que posen en entredit la imatge i l’estructura del club que li paga. En mitja temporada, ha deixat a la cuneta a la mà dreta de Florentino, Valdano, ha desprestigiat i humiliat jugadors que entrena, ha guanyat un pols al club per a un fitxatge al mercat d’hivern (milions i milions d’euros després), ha coquetejat amb altres entitats ( recordem el cas de la selecció de Portugal o clubs de la Premier) posant entre l’espasa i la paret als seus dirigents, amen de les diferents proclames i escenes públiques pròpies d’un showman que ha anat organitzat a les rodes de premsa. Paperets amb errors arbitrals, missatges indirectes al director esportiu i al president, humiliacions a jugadors, constant recordatori a l’etern rival, enfrontaments amb altres tècnics, flirteig amb la Premier,  crítiques als horaris i un llarguíssim etcètera de despropòsits. O propòsits?

Mourinho, The Special One, és un imant, amb ell no hi ha mitges tintes, o atrau o repèl. Els qui el defensen acostumen a emprendre dos discursos força diferenciats.
Per una banda estan els qui el defensen apel·lant a una pretesa falta d’honestedat i sinceritat en el món del futbol. Són els qui comparen Mourinho amb Clemente. Afirmen que les paraules de Mou, com les de Clemente, no agraden perquè parla clar i sense embuts, dient el que pensa sense diplomàcia ni correcció política. Per a aquest sector de gent, Mourinho és l’adalid de la sinceritat i la incorrecció política.

També hi ha aquells que defensen la idea del Mourinho estrateg, per damunt del bé i del mal, supermou, el geni capaç de dominar totes les facetes del futbol, inclòs l’apartat mediàtic. Ell mateix ha arribat a assegurar que per a ell “els partits comencen amb la roda de premsa prèvia al matx i acaben amb la roda de premsa posterior”. Segons aquesta forma de pensar Mourinho és una espècie de mentalista amb el poder de desviar la atenció quan i com vol amb excuses, polèmiques i declaracions altisonants de qualsevol tipus de forma que el seu equip quedi descentrat de les mires dels mitjans i suposadament lliure de pressió per a afrontar els reptes esportius que se li plantegen.

Però aquests arguments trontollen quan rescatem episodis del seu expedient i ens fixem en les actuacions que ha tingut en els diferents equips en què ha treballat al llarg de la seva carrera.

Fa una pila d’anys, quan el portuguès entrenava l’Oporto, en motiu d’un enfrontament contra el Madrid va deixar anar: “Zidane em sembla un gran jugador però no em cau bé. Si un juga al futbol i aixeca el peu, no té qualificació possible”. Ara en canvi exigeix tenir-lo a prop seu i diu que és “un exemple per als futbolistes”. Del seu protegit, Cristiano Ronaldo, defensat a capa i espasa amb paraules com "A Cristiano  el peguen molt, no és com a un altre (Messi) davant el qual els adversaris tenen por de posar el peu i ni se’l toca”, ningú diria que és el mateix jugador al qual titllava de teatrero i piscinero quan entrenava a la premier i s’enfrontava al Manchester United.
Aquest any de nou ha caigut en la contradicció i la hipocresia. L’exemple més recent va tenir lloc aquest dijous a la roda de premsa posterior a l’enfrontament amb el Màlaga quan preguntat per les paraules en què Pellegrini assegurava haver llençat expressament el partit contra el Madrid, Mourinho responia “Em sembla perfecte”. Curioses, com a mínim, aquestes paraules, quan mesos abans havia engegat una autèntica guerra dialèctica amb Manolo Preciado (entrenador de l’Sporting) per suposadament haver claudicat sense oposar resistència en un partit contra el Barça al Camp Nou, motiu pel qual Mou va arribar a insinuar que se l’hauria de sancionar com es fa a Anglaterra.

Sembla evident, llegint aquests exemples, que Mourinho no és precisament un paladí de la sinceritat i la honestedat desacomplexada, sinó segurament l’hipòcrita número u del nostre futbol, per molt que ell vengui la imatge de sí mateix precisament com al contrari.

També sembla força discutible o almenys queda en entredit, la idea del supermou, geni maquiavèl·lic que controla els mitjans a plaer de forma intencionada. Basant-me només ens fets ocorreguts aquesta mateixa temporada, em costa vislumbrar quins han estat els efectes positius de patalejar públicament per a ser entrenador de Portugal durant dos setmanes. Tampoc observem, de moment, l’explosió futbolística, prevista per alguns aduladors de l’entrenador portuguès, de Pedro León y Canales, dos jugadors als quals Mourinho va defenestrar i humiliar públicament. Em costa molt visualitzar quines pretensions ocultes tindria Mou quan es queixava dels horaris i calendaris i apel·lava a conspiracions contra el seu equip per part dels òrgans dominants del futbol.
En qualsevol cas, costa creure que tot plegat hagi servit per lliurar de pressió als seus jugadors, que han sigut analitzats i criticats com cada any; el que sí que ha canviat és que el Real Madrid ara és diana de mil i una polèmiques cada setmana i que les aficions rivals el reben més encolaritzades a cada jornada que passa.

Mourinho probablement és un “simple” gran entrenador carregat de neures, egoista, hipòcrita, egocèntric, que no sap perdre i amb incapacitat per acceptar errors propis. Amb tot, The Special One ha estat sempre així i probablement sempre ho serà. Si certa franja d’opinió madridista i/o futbolística estan contents amb Mou i disposats a obviar els seus mals modals i l’animadversió que desperta no tinc res a dir-hi, però que no ens venguin més gat per llebre: Ni estrateg consumat ni paladí de la veritat. 

dimecres, 23 de febrer de 2011

L'esport com a entreteniment "bassura"




Avui com cada matí, al anar a esmorzar al bar de la universitat el primer que he fet al passar per la barra ha estat agafar el diari SPORT per fer una ullada a les notícies del dia. Amb el que  no comptava és que m'entressin arcades només de veure la portada. La Champions, els rècords de Messi, les declaracions d’Alves... qualsevol d’aquests fets tenia pes suficient com per merèixer una portada en un diari barcelonista. Quina ha estat la meva sorpresa però, quan en portada del que és un dels diaris esportius de referència a Catalunya m’he trobat de nassos amb una fotografia que ocupava tota la pàgina on es podia veure a Piqué i Shakira dins d’un cotxe. Així, sense més. El disgust ha augmentat quan he comprovat que la portada la completava la notícia de l’”affaire” de Cristiano Ronaldo amb una presumpta amiga de Berlusconi. Indignació, vergonya, ira ... de tot això i més he sentit en comprovar com de baix estem caient tots plegats. En què s’està convertint l’esport?

Estem en una mala època pel periodisme esportiu, que immers en un mar de possibilitats, incògnites i riscs derivats de les noves plataformes digitals va desenvolupant-se donant pals de cec, sense un rumb clar. Els que haurien de ser valors fonamentals dels mitjans (no solament esportius), com ara el rigor, la honestedat, la coherència i la versemblança estan quedant ofegats sota un tsunami empès per un únic factor: l’audiència i/o els lectors. L’únic que compta ara és que t’escolti o et llegeixi molta gent, cobrar la teva publicitat al millor preu i augmentar així el teu negoci. Els continguts són el de menys, el rigor és prescindible. Com va dir algú que no recordo ni vull recordar: “que la veritat no et privi d’una bona notícia”.

I és que la mencionada portada d’SPORT no és un fet aïllat en aquest àmbit. El dia abans AS es cobria de glòria manipulant la fotografia que il·lustrava el moment en què Alves rebia el pase de Xavi en el primer gol del Barça–Athletic. Avantatjats de la discreció com són, no van tindre millor idea que directament esborrar un jugador de l’Athletic de la foto per a què el fora de joc (si és que existeix) quedés més evident. Degut a les fortes i nombroses queixes que van arribar a la direcció d’AS i a la demostració pública del frau per part d’altres mitjans, el diari madridista es va veure obligat a redactar una breu nota de disculpa i rectificació en la seva edició digital. La nota en qüestió va resultar la cirereta del pastís dels despropòstis, literalment deia: “Por un error en la infografía que ilustra en la edición impresa de este lunes del diario AS el posible fuera de juego de Alves en el gol de Villa contra el Athletic, no figura en la imagen el defensa del equipo bilbaíno que podría estar en línea con el lateral derecho del Barcelona. Pedimos disculpas por ello”. Error en la infografia … clar, i Tomàs Roncero té l’himne del Barça de sintonia al mòbil. Tampoc m’oblido de la famosa edició en photoshop del becari del Marca amb motiu del gol de Pedro (en posició legal) durant l’Almeria–Barça de l’any passat. Ni tampoc m'esplaiaré amb les famoses –estan de moda- tertúlies com Punto Pelota o Futboleros, on només importa dir-la ben grossa i crear enfrontaments i debats ficticis i absurds, que sovint freguen la subnormalitat. Definitivament aquests mitjans es deuen pensar que la seva audiència som una colla de passerells sense cervell que tragarem amb tot el que se’ns doni, i mira que és molt el que traguem.


En aquest sentit, no hi ha colors ni bufandes que valguin. Cadascú amb el seu pútrid estil està esdevenint un càncer per l’esport i pel futbol en concret. La premsa madridista amb el seu estil subtil, pèrfid i sense escrúpols, qual cobra viperina; i la premsa culé, barroera, faltona i indigesta com un cafè amb sal; són exemples d’antiperiodisme i sensacionalisme barat.

Probablement l’ona expansiva provinent dels èxits en quant a audiència de la telebassura –Gran hermano, Sálvame, Dec, etc.- ha contagiat la ja de per sí fogosa premsa esportiva del nostre país. Diuen que aquests programes tenen aquestes audiències perquè la gent demanda aquests continguts. No  comparteixo aquesta idea, igual que un nen al súper sempre reclamarà gormanderies les persones també tendim a demanar continguts amens, preferentment que tractin sobre les desgràcies i conflictes d’altres persones, reconfortant-nos una mica i obligant-nos a evadir-nos de les nostres misèries. Però la premsa no només ha de oferir allò que les persones demanem catatònicament sinó que com a atalaies socials han d’assumir la responsabilitat d’informar amb rigor i honestedat, sense perdre mai l’afany d’engrandir l’esperit i la sapiència del lector.


No sé cap a on anirà el periodisme del futur, fins ara molts havien relativitzat la discutida qualitat del periodisme esportiu al·legant que és simplement entreteniment i espectacle. Doncs potser serè excessivament primmirat però no crec que la mentida, el sense sentit, la manipulació i el sensacionalisme tinguin cabuda ni tan sols en la indústria de l’entreteniment. Com sempre, però, els únics que tenim la pauta per trencar les tendències som nosaltres mateixos, els consumidors de la indústria de l’esport. I percebo que la gent comença a estar farta de que la prenguin per estúpida. Seria una llàstima i un signe de decadència que la premsa esportiva es convertís en simple entreteniment “bassura”.

divendres, 18 de febrer de 2011

Sent millor no n'hi ha prou

Persistirem


El Barça és l’equip que millor futbol desplega, el que té millors jugadors, amb una idea de futbol definida i incrustada al cap de tots els seus jugadors i a sobre amb un ritme i regularitat aplastants. Però ni així tens mai l’èxit garantit en aquest esport. Sort, males decisions arbitrals, condicionants ambientals, errors en la presa de decisions i un llarg etcètera; són factors que al cap i a la fi poden ser decisius en un partit. Futbol és futbol.

Per raons de feina no vaig poder engegar el televisor fins passats 20 minuts del partit. Mentrestant vaig poder sentir per la ràdio com Joan Maria Pou lamentava amb vehemència una claríssima ocasió de Messi: “Noo! Això no Leo, això no ho pots fallar”. Temia perdre’m, igual que ja m’havia passat l’any anterior, els primers quinze minuts de partit davant l’arsenal (sí, just aquells recordats per tothom quinze minuts de futbol celestial). Però no va ser tant, vaig arribar a casa i seguíem 0 a 0, amb dificultats per portar perill a la porteria gunner tot i el domini que el Barça ja començava a imposar.
Amb el gol de Villa, després d’una excel·lent assistència de Messi  (i van...), va arribar la tranquil·litat, que s’hagués pogut confirmar si l’àrbitre no hagués anul·lat per suposat fora de joc ( no ho era, com van demostrar les repeticions televisives) un gol de Messi amb el cap.
Amb tot, el partit seguia als nostres dominis. L’Arsenal, amb una velocitat de transició tremenda intentava caçar als blaugranes a la contra i crear perill però en la majoria de casos les accions acabaven en focs d’artifici, tallades per una imperial defensa liderada per “la pantera” Abidal, segurament el lateral esquerre més en forma del continent ara mateix. El Barça per la seva banda, tocava i tocava amb paciència, i així anaven arribant ocasions, com un escapada de Messi que no aconsegueix resoldre, una internada de Pedro que acaba amb un clar penal no senyalat, un xut creuat de Messi al qual Pedro no aconsegueix arribar per mil·límetres...Amb aquestes varem arribar als últims deu minuts, moment en què el partit, a imatge i semblança de l’any passat, va embogir en favor de l’Arsenal. Dos contres mortals, dos gols. Van Persie i Arshavin van ser els estilets en jugades on tota la fase ofensiva de l’Arsenal va contribuir. I tots els culés amb cara de tontos.

 Varem ser superiors, varem dominar i crear més perill, però la mala punteria i l’àrbitre ens van impedir d’augmentar diferències i en dos fuetades l’Arsenal va  capgirar un resultat que semblava definitiu.

Finalitzat el partit no van tardar ni dos minuts a començar a escoltar-se per teles, ràdios i altres fòrums mediàtics els oportunistes de torn sortint amb el seu ull clínic a desgranar el mar d’errors comès per l’equip de Guardiola i ell mateix. Que si la defensa era un flam, que si Messi va estar desaparegut, que si Xavi no va imposar el seu joc, que si els canvis de Pep eren incomprensibles i blablabla. El més probable és que el 99% d’aquestes persones, si haguessin estat preguntades per aquests mateixos errors al minut 79 de partit, haguessin dit coses completament diferents.

Enfront estava l’Arsenal, l’equip més en forma de la Premier, amb jugadors temibles al mig del camp i la davantera i jugant al seu estadi, el remodelat Emirates on l’afició converteix el recinte en una caldera futbolística a pressió. Ja va sent hora que els culés fem memòria i recordem que al futbol juguen dos equips, encara que el Barça sigui tan bo que a vegades ens faci oblidar aquest detall.

Però queda un partit de tornada, al Camp Nou, amb 100.000 culés que rugiran entregats a la causa i un elenc de jugadors que s’aferraran a la Champions com un nadó a la teta de se mare. Parafrasejant Guardiola: Permeteu-me a mi també que cregui en aquests jugadors que ens han portat a la glòria, al paradís; i no només ens hi han portat sinó que ens hi han instal·lat de forma perpètua.

Sí, jo també crec en la remuntada.

dimarts, 15 de febrer de 2011

L'adéu d' O rei


"És molt dur abandonar algo que tant estimo, però he perdut contra el meu cos"

“El final de la meva carrera arriba per les lesions, en els últims anys es reprodueixen d’una cama a l’altre, d’un múscul a l’altre. No puc més amb el dolor”. En plena voràgine Messi per la trona de millor jugador no ja del moment sinó de la història, aquestes colpidores paraules anuncien la despedida del món del futbol d’un dels més grans, que hagués pogut esdevenir el número u històric. Parlo del jugador que més m’ha impactat damunt un terreny de joc després de Lionel Messi: Ronaldo Luiz Nazario da Lima, O Rei.


Jo amb prou feines tenia vuit anys quan Ronaldo va arribar al Barça. Aquell era el Barça post-Cruyff, les regnes del qual havia agafat un Sir anglès anomenat Bobby Robson, en pau descansi. Ronaldo, que no va entendre mai de processos d’adaptació, va començar a marcar gols de forma industrial des del primer partit. Aquella temporada –la seva millor temporada per molts-, única al club culé, en va marcar quaranta-set en total (trenta-quatre en lliga), números idèntics als de la millor temporada (fins ara...) de Messi. A l’escola, als partidillus del pati, quan fèiem tria de jugadors i cadascú es posava el sobrenom del seu futbolista preferit, sempre acabàvem a garrotades per endur-nos el “9” de l’astre brasiler i poder-nos sentir ni que fos llunyanament per uns instants en la seva pell.

Tot i que fer càbales i especular sobre què hauria esdevingut si no hagués marxat a l’estiu següent d’arribar és disparar perdigonades a l’aire, pocs tenim dubtes que de no haver marxat, el club difícilment hagués decaigut com ho va fer només dos anys més tard de la seva marxa.


Dos mundials, segon màxim golejador de brasil, lligues, copes, Uefas, botes d’or, FIFA World Players, pilotes d’or, pichichis, màxim golejador dels mundials i un reguitzell casi infinit de gols. Aquestes són les dades fredes que deixa el jugador i que per sí soles ja ens parlen de la dimensió de la figura que ens abandona. Però Ronaldo, com passa amb els més grans, és molt més que números. La potència, qualitat i elegància que el definien; les obres d’art en forma de gol que ha ofert i l’ambició i fortalesa mental sense les quals no s’hauria aixecat una rere l’altre de totes les hòsties que ha anat rebent; són els intangibles que queden en la retina dels que l’hem pogut veure i gaudir, fos quina fos la camisa que defensés, i que almenys a mi em convencen de despedir el golejador més demolidor dels últims vint anys, i per damunt d’això, un dels esportistes amb major fortalesa mental i capacitat de sacrifici que jo hagi vist.


Perquè a la carrera de Ronaldo Luiz Nazario no tot van ser flors i violes. En la seva tercera temporada a l’Inter de Milà, una falta va suposar la ruptura parcial del tendó rotulià del brasiler. La lesió l’obligava a estar un any de baixa abans no tornés als terrenys de joc, però el destí, que de vegades dóna girs imprevistos i cruels, tenia guardada una altra dura ensopegada per O Rei. En la seva reaparició un any més tard de la lesió, un ex company seu, Fernando Couto, li va obrir de nou les portes de l’infern amb una entrada que li va esbocinar de nou el tendó rotulià. Un any més de baixa, amb les vistes posades en un mundial, Corea i Japó 2002, en què pocs comptaven amb l’assistència de l’astre brasiler. Però ell sí, i això és l’únic que compta quan un es posa entre cella i cella una fita al cap, per impossible que sembli. Ronaldo, qual au Fènix, no tan sols va arribar al mundial sinó que va ressorgir de les seves cendres més poderós i devastador que mai i es va sortir del mapa a la competició futbolística més important, marcant 8 gols, esdevenint bota d’or i pilota de plata del mundial i per damunt de tot aixecant el trofeu més apreciat per a qualsevol futbolista: el campionat mundial de futbol.



No vull ni mencionar els seus problemes amb el pes. Afer que ha perseguit Ronaldo des de la seva arribada al Madrid al 2002 i que va ser motiu de burla per molts, probablement perquè no tenien enlloc més on agafar-se per criticar-lo. Ell mateix, en la seva despedida, ha aclarat al respecte que “quatre anys abans, al Milán, vaig descobrir que patia un problema anomenat hipertiroïdisme que desaccelera el meu metabolisme. Per controlar aquest problema hauria de prendre unes hormones per les quals em sancionarien per dopatge”. Però amb una magnanimitat que l’honra ha afegit que “ara molts estaran penedits d’haver-se burlat de mi, però no guardo rancor a ningú”.

“He fet molts amics i me’n vaig, crec, sense cap enemic”. No només marxes sense enemics Ronnie sinó que marxes amb un reguitzell d’admiradors, un servidor al capdavant, que et recordarem sempre com un dels jugadors més grans que ha donat el futbol i un exemple de superació en el qual tots ens hauríem d’emmirallar. Gràcies Fenómeno!

diumenge, 13 de febrer de 2011

Bufetada d'amic

Barral va ser l'encarregat d'etzibar-nos la bufetada


A vegades quan un es passa amb l'alcohol o cau pres de l'ansietat per algun motiu, necessita que algun amic l'agafi ben fort i li faci una bona bufetada a la cara. Així recobrem de nou la consciència d’on som i ens calmem una mica.

Doncs el partit d'ahir va ser quelcom així com la bufetada que et fa el teu amic quan ja no toques quarts ni hores. En aquest cas l'amic era Preciado, que ens va fer descendir de la eufòria desmesurada i sensació irreal d'invulnerabilitat en què estàvem tota la culerada gràcies a un plantejament quasi perfecte elaborat a la perfecció damunt el camp, basat en la pressió incansable als homes clau del conjunt barcelonista i la defensa aferrissada, atapeïda i amb ajudes constants quan atacaven els de blaugrana. Però de poc hagués servit un bon esquema sense uns jugadors (sportinguistes) que semblaven automatismes complint una vegada rere l'altre i de forma impol·luta els mateixos moviments i ajuts en defensa que ofegaven una rere l'altre totes les aproximacions del Barça.

Sovint quan als tècnics rivals se'ls pregunta quina és la recepta per guanyar al Barça, somriuen i diuen quelcom com: "Doncs jugar un partit perfecte ... i que ells no tinguin el dia". Bé, doncs, ahir es van donar les dos coses. Els homes de Preciado van realitzar un partit sense fissures i ple d'intensitat i precisió. Els de Pep, en canvi, van fallar moltes més passades de les normals i en cap moment van imposar el ritme que van voler al partit. La jugada del gol de Barral, a més, va ser una cadena d'errors en defensa, cada qual més greu: Alves perd la pilota al mig del camp, Piqué es deixa driblar quan tenia la posició ben guanyada i Milito... bé aquest és un cas apart. Milito està ara mateix en un moment francament baix futbolísticament. Em sembla molt bé que vulgui jugar i anar a la Copa Amèrica però ell primer que ningú hauria de donar-se compte del mal moment de forma i joc en què es troba, i acceptar amb més resignació les decisions del Pep. Ahir, amb tot el temps del món per pensar com col·locar-se i entrar a l'atacant rival, no va ser capaç ni de molestar-lo en la jugada que va esdevenir gol.

Amb tot, la renta segueix sent gran, inclús amb el supòsit que avui el Madrid guanyi: 5 punts. De la mateixa manera que una bona bufetada ens fa passar el "pet" i seguir gaudint de la nit, la "bufetada" que els de Preciado ens van donar ahir ens ha de servir per seguir tenint present que NO som invulnerables i que tot el que està aconseguint aquest equip costa moltíssim i té un mèrit enorme, homèric.

dimecres, 9 de febrer de 2011

Pep renovat

Pep: "Si pogués renovaria cada sis mesos"

"Per fi!", diran alguns. Doncs sí, Pep ha renovat i ha tancat de cop i volta tot aquest enrenou i nerviosisme creat principalment des dels mitjans de comunicació al voltant de la seva renovació. I dic des dels mitjans perquè el culé del carrer ( parlo per gent coneguda i el llegit en fòrums, debats, etc), com totes les persones de dins del club que han opinat públicament sobre l'assumpte, estaven tranquils i confiats davant la renovació del Pep. De veritat algú pensava que no seguiria un any més? 


Ell mateix ha afirmat entre línies alguna vegada que mentre l'equip respongui no els deixarà tirats, i més encara, quantes vegades li hem sentit dir que mai faria res que perjudiqués al club? 

Però repeteixo, aquesta ànsia ha vingut des de fora, no sé si és qüestió de portades, de vendes o el que sigui però sembla que a algú li convenia mantenir cert debat tens al voltant de la renovació del Pep. Que per cert, ha renovat només per un any més, i així ho farà fins que marxi. A mi em sembla perfecte, marcar-se objectius a curt termini connecta de ple amb la filosofia de Pep d'anar dia a dia i pas a pas sense hipotecar el futur. 

El que hem de desitjar no és que Pep renovi sinó que els seus jugadors segueixin amb el compromís i la fidelitat mostrada fins ara, de manera que literalment no pugui marxar deixant-nos a tots a l’estacada.

divendres, 4 de febrer de 2011

El clàssic del mil·lenni

De nou s'apropa el partit del segle... o del mil·leni?


El previsible ha esdevingut. Des de que es van conèixer els aparellaments de Barça i Madrid a banda i banda del quadre de la copa, molts van predir una gran final entre els dos clubs més en forma del continent. Doncs bé, el que molts van predir, uns altres simplement desitjaven, i alguns fins i tot temien, s’ha donat; Barça i Madrid es veuran les cares a la finalíssima del 20 d’Abril, just tres dies després del Madrid-Barça de la segona volta de la lliga.

Des de que tinc consciència i segueixo el futbol, sempre he sentit la mateixa cantarella quan arribaven els Barça – Madrid (o Madrid – Barça): “arriba el partit del segle”. És curiós perquè fora de context, aquesta frase sembla una exageració, una hipèrbola d’aquestes tan usuals al món del futbol. Però a mesura que s’apropa un d’aquests partits aquests raonaments es van esvaint fins que, hores abans de que es disputi el matx en qüestió, tenim la sensació que, efectivament, som davant del partit del segle.

Si ens atenem a aquesta descripció dels Barça – Madrid, potser alguns estareu d’acord amb mi que aquest clàssic que ens espera a la final de Cop del Rei del 20 d’Abril podria ser considerat el clàssic del “mil·lenni”. Raons per ser considerat com a tal no en falten. Estem davant el millor Barça de la història, que aplasta tots els rècords partit a partit, deixa enrere fites dels dos últims anys que molts pensàvem que tardarien lustres a superar-se i ha polit i perfeccionat una forma de joc que semblava haver arribat al seu zenit.
El Madrid, per la seva banda, tampoc es queda curt, si bé es mou en registres un esglaó per sota del Barça, de la mà de Mourinho s’ha confeccionat un equip sòlid i contundent, amb el segell indiscutible del tècnic portugès i amb un estilet com Cristiano Ronaldo que culmina sobre el camp tot el potencial d’un equip que també està anant, números en mà, més enllà dels seus límits històrics i aquest any aspira a tot.

En el que va de mil·lenni, el més proper a això que hem pogut viure ha estat la semifinal entre el Madrid i el Barça del 2002, d’infaust record per als culés. No obstant, aquest cop estem parlant d’una final entre dos equips que no només arrastren una de les rivalitats més velles i intenses del panorama mundial sinó que es troben ambdós a la cúspide del futbol mundial.


La seu de la final sembla que al final serà Mestalla, escenari de la consecució del primer dels títols del sextet ara fa dos anys. El del València és un estadi vell, que no arriba a les 60.000 localitats, però a més de ser un estadi neutral, està molt ben comunicat amb Barcelona i Madrid.


Resulta difícil pensar en un context més perfecte per a la consagració d’un equip en la història del futbol. Ara ens toca gaudir del partit del mil·lenni i esperar tenir la sort d’alçar-nos amb la vint-i-sisena Copa del Rei i prosseguir el nostre propi viatge a Ítaca, en què l’important no és el destí sinó el camí.

Presentació i Benvinguda

Bé doncs aquí comença Futbol en Blaugrana, un Blog on pretenc evocar totes les meves inquietuds futbolístiques, al mateix temps que vaig practicant una mica això de l’escriptura.

La idea és estar al dia de l’actualitat culé i futbolística, fent-ne un seguiment en clau totalment personal. 

Espero que tothom que entri gaudeixi i opini de tot el que vagi publicant.

Benvinguts!