El Barça que es pot entreveure

Entre el Barça blanc o negre que alguns veuen hi ha un  àmpli espectre de grisos

Ha passat una setmana des que el Bayern de Munic va obligar la culerada a fer un aterratge d’emergència. Forçós descens, i dolorós, per aquells que portàvem cinc anys instal·lats en un somni fet realitat. No corren bons temps pel romanticisme a Can Barça. Ens han expulsat del paradís on creiem ser instal·lats a perpetuïtat i ara no només hem hagut de tornar a la crua realitat sinó que alguns es pensen o ens volen fer creure que hem anat a parar directament a les brases de l’infern.

En realitat però, el que ha passat és que el futbol –i per extensió la vida- ha imposat la seva lògica. Res és etern i ara ens ha tocat deixar pas a propostes més captivadores, enèrgiques i ambicioses. No és cap drama, tots els cicles tenen un principi i un final i el Bayern es va encarregar de fer evident un relleu en l’hegemonia del futbol europeu, dominat pel Barça des de Rijkaard –amb l’excepció de l’eliminació a vuitens a càrrec del Liverpool al 2007-. Els culers, però, som de naturalesa inestable i autodestructiva, per mol que la pedagogia Pep reparés en part l’histriònic ADN culer.

“Revolució” és la paraula de moda entre els aficionats blaugrana. Qui més qui menys està parlant aquests dies de la necessitat de portar a terme una revolució al FC Barcelona. Fer fora mitja plantilla i portar-ne mitja nova, pujar mig Barça B, canviar l’estil de joc en benefici de jugadors més físics i de recorregut com els del Bayern, guanyar altura i força amb els fitxatges, i un llarg etcètera de trencadores propostes brollen de la boca dels gurus que guien el ramat barcelonista a les televisions i ràdios punteres del país.

Només cal seguir el seu llegat

No obstant això, només fa falta parar-se a pensar un minut, un sol minut, per re capacitar i comprendre que les alarmes que tots els “experts” ens venen tan convincentment aquests dies no són més que perdigonades a l’àrea oportunistes i completament avantatgistes. Aquests líders d’opinió amb peus de fang es limiten a aixoplugar-se a l’arbre que fa més ombra a cada moment. El que hem de fer a Can Barça és obrir els ulls i adonar-nos que tenim el “mapa” davant nostre, allà on sempre ha estat des que Cruyff va arribar (o Laureano, o Rinus Michels, no discutirem per això ara). La nostra particular guia de com funcionar, de com treballar, de com gestionar el club, que Pep Guardiola i Tito Vilanova s’han encarregat els últims anys d’actualitzar i millorar fins a convertir el model en l’enveja del món del futbol. Per què canviar? Perquè el Bayern ens elimina amb claredat? El problema no és la filosofia ni l’estil, sinó la gestió dels recursos i l’inesperat baix rendiment d’elements molt concrets de la plantilla. La revolució doncs, no ha de ser en forma d’altes i baixes sinó introspectiva; generar de nou el foc de l’ambició a l’ànima dels futbolistes i, sobretot, gestionar-los amb intel·ligència. Com més aviat agafem de nou el mapa i re tracem la ruta, més aviat tornarem a imposar el nostre futbol per les europes; la resta, no són més que camins amb final incert.

M’estic escapant per les branques i no és la meva intenció, aniré al gra: Tito és el primer coneixedor de les carències que han tingut l'equip i ell mateix en la gestió, i és el primer que té clar com solucionar-ho de cara a la temporada que ve. De les compareixences que ha realitzat el tècnic del Barça i també les aparicions en públic de membres de la directiva i el mateix Zubizarreta, es pot intuir o entreveure com serà el Barça que ve. I el que hem de tenir tots clar  és que no hi haurà revolució de fitxatges, perquè ni és el que es vol, ni el que necessitem, i tampoc és tan senzill com triar i comprar –pocs jugadors són aptes pel Barça-. Sense preàmbuls, aniré línia per línia a analitzar allò que percebo que des del club ens estan transmetent, amb la boca més o menys petita (i que molts s’entossudeixen a ignorar i/o rebutjar).

Barça 2013/2014

Porteria

Valdés o Fitxatge

Pinto

Tito s’ha encarregat repetides vegades de lloar l’actitud, professionalitat i nivell de la “pantera de l’hospitalet”, segurament el millor porter de la història del Barça o dels millors. El tècnic té clar que, sabent que marxa, és un luxe disposar d’ell una temporada més, fins que finalitzi contracte. La directiva, en canvi, sembla contemplar o preferir un traspàs del porter, que aporti liquiditat als enteranyinats cofres culers i que permeti obtenir rendibilitat per Valdés abans que marxi lliure al 2014. Si se’n va, el panorama és descoratjador, doncs no hi ha cap porter al panorama internacional que estigui a l’alçada de Valdés i que s’adapti com ell al futbol del Barça. Noms que han sonat són Courtois, De Gea, Ter Stegen, Guaita i fins i tot Pepe Reina.

Defensa

Alves – Piqué – Fitxatge – Alba

Montoya –Puyol/Mascherano – Bartra – Adriano

Tot i que s’ha parlat que són jugadors susceptibles de ser traspassats, Alves i Adriano –el segon a punt de renovar- tenen tots els números per seguir un any més. Alves ha demostrat aquest any que segueix en forma i després d’un inici dubitatiu el seu rendiment ha anat en augment i tots hem elogiat la seva vàlua al llarg de les últimes setmanes. També valuoses són les variants tàctiques que ofereix en permetre avançar la seva posició. Adriano, per la seva banda, és el comodí perfecte, rendeix a totes les demarcacions de la defensa amb sobrietat. La seva pega són les lesions, no obstant això, tenir un suplent amb la seva polivalència és un luxe al qual el Barça no pot ni vol renunciar. Bartra i Montoya, molt més consolidats al primer equip, hauran de fer un pas endavant i comptaran amb més minuts i protagonisme, que aniran en detriment de jugadors més veterans com Puyol, Mascherano, o potser també el mateix Alves, que seran més dosificats. Pel final queda el fitxatge, prioritat pel club. L’equip necessita més un perfil Puyol que Piqué, algú ràpid, anticipatiu i tàctic. Thiago Silva és el somni no només del cos tècnic sinó de tota la culerada però fer-se amb els seus serveis sembla que podria quedar fora de les possibilitats del club. L’altra opció que sona amb molta força és l’alemany Hummels, tot i que aquest últim té un perfil molt –potser massa- similar a Piqué i Bartra. També han sonat noms com Iñigo Martínez, de la Real Societat, Marquinhos de la Roma o fins i tot Kompany del City. Mencionar també la marxa casi segura d’Abidal i Dos Santos. El francès ha fet una proesa i ha demostrat ser apte per a competir, però, encara que sigui per edat, ha de donar pas a les noves generacions. El cas Dos Santos és diferent, és un jugador talentós que no ha tingut minuts, haurà de buscar-se la vida cedit en algun equip.

Migcamp

Thiago – Busquets – Iniesta

Xavi – Song – Cesc

S.Roberto i/o Rafinha

Aquesta temporada ha servit perquè el barcelonisme entengués que Xavi no és etern i que s’ha de començar a pensar en el seu relleu, que no té perquè ser un jugador idèntic al seu perfil sinó algú que pugui ocupar el seu rol al camp. Els candidats són Thiago i Cesc i el brasiler podria estar més ben posicionat per fer-se amb aquet paper tot i que Tito segueix confiant en el d’Arenys i li atorgarà la penúltima oportunitat per a què demostri allò que porta a dintre, motiu pel qual se’l va fitxar. Amb tot, Xavi té molt futbol encara a les seves botes, que haurà de vessar de forma més dosificada per mantenir-se a un bon nivell durant tot l’any. Al seu torn, Song ha demostrat que, tot i no ser una opció fiable com a central, és un substitut de garanties per a Busquets. El camerunès ha correspost a la confiança de Tito i la temporada que ve s’espera veure’l jugar molts més minuts per tal de donar descans a un Sergio Busquets que, aquest curs, ha arribat exhaust i físicament al límit al tram final de temporada. Tampoc es pot obviar a Sergio Roberto i Rafinha, pur talent i efervescència que tindran fitxa del primer equip –tot i que algun podria marxar cedit-  i que s’espera que comptin amb algun  minut, sobretot en competicions com la Copa del Rei, per anar creixent.

Davantera

Alexis – Messi – Neymar

Pedro – Deulofeu – Tello

Tot i que en el cas que arribés una oferta considerable Alexis podria fer les maletes i marxar, el cert és que ha acabat molt en forma la temporada i demostrant que encara pot aportar molt a aquest equip. Tito valora el seu sacrifici i les possibilitats que la seva presència atorga a l’equip. Fins ara no ha pogut posar en solfa l’enorme talent que porta a dintre però, com estem veient últimament, el xilè és molt a prop del nivell de confiança òptim per desenvolupar el seu millor futbol. Seguríssima és també l’arribada de Neymar. El brasiler és un diamant per polir, i falta veure si el Barça tindrà les eines i l’ecosistema adequat per a fer-ho. En el millor dels casos serà el futbolista d’època que es ven des de sud americà. Per cas que no ho sigui, allà estarà Tello, amb un paper encara més protagonista que aquesta any. El jugador del planter ha enlluernat a l’afició i també al cos tècnic, que tot i així van preferir apostar pels veterans a l’hora d’afrontar els moments àlgids de la temporada. Error que no es cometrà en el futur. Tello és apte no només per suplir amb garanties qualsevol jugador de la línia d’atac sinó per fer-se amb una plaça de titular a la primera badada d’Alexis o Neymar. Un cas que està dat i beneit és el de Villa, marxarà en busca de minuts, protagonisme, i un últim gran contracte. Per últim, la joia de la corona, el nostre particular diamant per pulir, Deulofeu. Un futbolista bohemi amb costures de geni. El de Riudarenes té un futur esplendorós per davant i amb 19 anys acabats de complir ha arrasat en una competició dura i exigent com la segona divisió espanyola. Les dificultats econòmiques i l’estrenyor del mercat probablement impossibilitin al club fer-se amb els serveis d’un altra davanter centre, que hauria de ser perfil “Barça”, mòbil i amb capacitat associativa i de sacrifici; és per això que la figura de Deulofeu és susceptible de tindre més protagonisme de l’esperat. De ben segur tindrà oportunitats i d’ell dependrà aprofitar-les i consolidar-se al primer equip o acabar com altres estrelles fugaces que no van ser capaces de posar el seu talent al servei del bé comú.

Moltes esperances avocades en Neymar

Conclusió: Només dos fitxatges, o tres si marxa Valdés, aquesta és la realitat en què es podria trobar el Barça, els fotogrames que jo he captat del vídeo distorsionat que han configurat els membres del club en les seves aparicions públiques. El fet és que la radiografia respon a la realitat no només del Barça sinó del futbol actual. La revolució, per tan, no serà de noms sinó de gestió. Jugadors que deixaran pas a d’altres i un repartiment eficient dels esforços. Amb tot, es reforçaran les posicions claus en què aquesta temporada, per unanimitat, s’han detectat feblesa: la defensa, amb un central ràpid, tàctic i contundent; i l’atac, amb un davanter que aporti desequilibri, gol i inspiri temor als rivals; en aquest cas la plaça està adjudicada a Neymar. A tenor d’aquesta previsió, la plantilla constaria de 26 jugadors, que es podrien reduir a 23 o 24 si finalment marxessin cedits un jugador o dos del planter o fossin venuts un o dos jugadors de la terna: Alves, Alexis, Cesc, Adriano, Pedro.