dimarts, 15 de febrer de 2011

L'adéu d' O rei


"És molt dur abandonar algo que tant estimo, però he perdut contra el meu cos"

“El final de la meva carrera arriba per les lesions, en els últims anys es reprodueixen d’una cama a l’altre, d’un múscul a l’altre. No puc més amb el dolor”. En plena voràgine Messi per la trona de millor jugador no ja del moment sinó de la història, aquestes colpidores paraules anuncien la despedida del món del futbol d’un dels més grans, que hagués pogut esdevenir el número u històric. Parlo del jugador que més m’ha impactat damunt un terreny de joc després de Lionel Messi: Ronaldo Luiz Nazario da Lima, O Rei.


Jo amb prou feines tenia vuit anys quan Ronaldo va arribar al Barça. Aquell era el Barça post-Cruyff, les regnes del qual havia agafat un Sir anglès anomenat Bobby Robson, en pau descansi. Ronaldo, que no va entendre mai de processos d’adaptació, va començar a marcar gols de forma industrial des del primer partit. Aquella temporada –la seva millor temporada per molts-, única al club culé, en va marcar quaranta-set en total (trenta-quatre en lliga), números idèntics als de la millor temporada (fins ara...) de Messi. A l’escola, als partidillus del pati, quan fèiem tria de jugadors i cadascú es posava el sobrenom del seu futbolista preferit, sempre acabàvem a garrotades per endur-nos el “9” de l’astre brasiler i poder-nos sentir ni que fos llunyanament per uns instants en la seva pell.

Tot i que fer càbales i especular sobre què hauria esdevingut si no hagués marxat a l’estiu següent d’arribar és disparar perdigonades a l’aire, pocs tenim dubtes que de no haver marxat, el club difícilment hagués decaigut com ho va fer només dos anys més tard de la seva marxa.


Dos mundials, segon màxim golejador de brasil, lligues, copes, Uefas, botes d’or, FIFA World Players, pilotes d’or, pichichis, màxim golejador dels mundials i un reguitzell casi infinit de gols. Aquestes són les dades fredes que deixa el jugador i que per sí soles ja ens parlen de la dimensió de la figura que ens abandona. Però Ronaldo, com passa amb els més grans, és molt més que números. La potència, qualitat i elegància que el definien; les obres d’art en forma de gol que ha ofert i l’ambició i fortalesa mental sense les quals no s’hauria aixecat una rere l’altre de totes les hòsties que ha anat rebent; són els intangibles que queden en la retina dels que l’hem pogut veure i gaudir, fos quina fos la camisa que defensés, i que almenys a mi em convencen de despedir el golejador més demolidor dels últims vint anys, i per damunt d’això, un dels esportistes amb major fortalesa mental i capacitat de sacrifici que jo hagi vist.


Perquè a la carrera de Ronaldo Luiz Nazario no tot van ser flors i violes. En la seva tercera temporada a l’Inter de Milà, una falta va suposar la ruptura parcial del tendó rotulià del brasiler. La lesió l’obligava a estar un any de baixa abans no tornés als terrenys de joc, però el destí, que de vegades dóna girs imprevistos i cruels, tenia guardada una altra dura ensopegada per O Rei. En la seva reaparició un any més tard de la lesió, un ex company seu, Fernando Couto, li va obrir de nou les portes de l’infern amb una entrada que li va esbocinar de nou el tendó rotulià. Un any més de baixa, amb les vistes posades en un mundial, Corea i Japó 2002, en què pocs comptaven amb l’assistència de l’astre brasiler. Però ell sí, i això és l’únic que compta quan un es posa entre cella i cella una fita al cap, per impossible que sembli. Ronaldo, qual au Fènix, no tan sols va arribar al mundial sinó que va ressorgir de les seves cendres més poderós i devastador que mai i es va sortir del mapa a la competició futbolística més important, marcant 8 gols, esdevenint bota d’or i pilota de plata del mundial i per damunt de tot aixecant el trofeu més apreciat per a qualsevol futbolista: el campionat mundial de futbol.



No vull ni mencionar els seus problemes amb el pes. Afer que ha perseguit Ronaldo des de la seva arribada al Madrid al 2002 i que va ser motiu de burla per molts, probablement perquè no tenien enlloc més on agafar-se per criticar-lo. Ell mateix, en la seva despedida, ha aclarat al respecte que “quatre anys abans, al Milán, vaig descobrir que patia un problema anomenat hipertiroïdisme que desaccelera el meu metabolisme. Per controlar aquest problema hauria de prendre unes hormones per les quals em sancionarien per dopatge”. Però amb una magnanimitat que l’honra ha afegit que “ara molts estaran penedits d’haver-se burlat de mi, però no guardo rancor a ningú”.

“He fet molts amics i me’n vaig, crec, sense cap enemic”. No només marxes sense enemics Ronnie sinó que marxes amb un reguitzell d’admiradors, un servidor al capdavant, que et recordarem sempre com un dels jugadors més grans que ha donat el futbol i un exemple de superació en el qual tots ens hauríem d’emmirallar. Gràcies Fenómeno!

6 comentaris:

  1. Ronaldo Nazario de Lima es uno de los grandes de la historia del fútbol. Si no hubiera sido por sus problemas de rodilla y peso habría sido considerado como uno del Olimpo de los Dioses.

    Valdano dijo: Cuando ataca Ronaldo parece que lo hace una manada. Cierto.

    ResponElimina
  2. Es va un dels grans. Per la meva part dir que sempre recordaré el seu gol al Compostela ... GRÀCIES RONALDO!

    Salutacions.

    ResponElimina
  3. un grande sin duda, gracias por hacernos difrutar tanto tiempo Ronaldo.
    Hola alberto! felicidades por el blog, directo a favoritos!
    sería para mi un orgullo tener lectores como tu en mi nuevo blog, y si es posible que te hagas seguidor!

    http://www.sportday.es

    Gracias y un saludo! nos leemos :)

    ResponElimina
  4. Un grande, y más que lo hubiera podido ser de no ser por las lesiones.
    Será un placer visitar tu página.

    Saludos!

    P.D.: No soy Alberto, soy Tara ;)

    ResponElimina
  5. Una llàstima. Tot i que ha sigut el davanter més gran que he vist en la meua vida hagués merescut estar dinst del quartet dels fantàstics: Di Stefano, Pelé, Cruyff, Maradona.

    Per problemes de lesions, pes i certs assumptes extraesportius no ha pogut arribar a aquest nivell. No obstant, tot el que ha fet després de patir dues lesions que haguessin retirar a qualsevol futbolista del futbol professional és per llevar-se el barret.

    Llàstima haver acabat així però el pobre no podia més. Llàstima també despedir-se sense haver guanyat la Champions.

    ResponElimina
  6. Ronaldo un DI9S. http://unpokodefutbol.blogspot.com/

    ResponElimina