dissabte, 26 de maig del 2012

Crònica d'una mort anunciada



Puyol va cedir els honors a Xavi a l'hora d'aixecar el trofeu


No hi va haver partit, ni final. El Barça es va adjudicar l'últim trofeu de la temporada per incompareixença del rival. I així es va decidir aquesta final incrustada amb calçador en una setman del calendari FIFA en què tots els campionats europeus han finalitzat i les seleccions nacionals ja s'estan posant a to cara l'Eurocopa i la classificatòria pel mundial.

No, exagero, en realitat l'Athletic de Bilbao sí es va presentar a la seva cita amb l'història (fa 25 anys que no guanyen un títol!), el que va passar va ser que el Barça va acaparar des de bon principi el domini i en 25 minuts  va sentenciar una final que ja quedava vista per sentència.

dilluns, 14 de maig del 2012

Escac (i mat?) al futbol europeu

1. Introducció
2. La crisi entra de ple al futbol europeu 
3. Els clubs espanyols també tenen greus problemes
4. Creixement de les despeses fora de control 5. Futur incert



Futur incert pel futbol europeu


1. Introducció

La crisi econòmica global que va esclatar al 2008 ha entrat de ple en el panorama futbolístic. Els grans clubs europeus (i els no tan grans) porten molts anys gastant i endeutant-se per damunt dels seus ingressos i capacitat. Els bancs i la societat en general ho permetien. Però ara la situació ha canviat i els clubs ja no troben l’emparament i la protecció que abans trobaven a les grans entitats financeres i l’administració. A més, degut al context de crisi, cada cop s’estableixen més directrius de control i amenaces sobre els clubs endeutats. Així és com varis equips de primera i segona divisió de la lliga espanyola s’han vist abocats a adherir-se a la Llei Concursal i presentar concurs d’acreedors.
El resultat de tot plegat és que la majoria de clubs europeus estan experimentant un retrocés econòmic important. Ja no és fàcil trobar patrocinadors, aquí a Espanya tenim varis equips com el València o el Villarreal que ni tan sols n’han pogut trobar per a la temporada 2011/2012. Les inversions en fitxatges minven i els sous s’estanquen; així com les inversions en infraestructures.

dimarts, 8 de maig del 2012

Marc Vinyals: “L’objectiu és que arribin més Riveroles”

El Barça avui dia és un model de cantera. A l’esglaó més baix del futbol base blaugrana hi ha la FCB Escola, on el Marc Vinyals entrena els equips “Villa” del benjamí i “Pedro” de l’aleví. I és que tots els equips de la FCB Escola tenen noms de jugadors del primer equip, amb el qual s’enmirallen i al qual aspiren a arribar els prop de 300 nens i nenes que formen part de l’Escola

Marc Vinyals (primer per l'esquerre) i altres tècnics de la FCBEscola



El Barça és avui dia admirat a tot el món pel seu model basat en la Masia. Quin és el secret perquè contínuament sorgeixin tants i tan bons jugadors pel primer equip?

Una de les coses més positives que té el club és que el Barça té un model.

dissabte, 28 d’abril del 2012

Gràcies i fins aviat Pep!

"Apreteu-vos el cinturó..."


Sovint passa que els genis reaccionen de forma diferent a la resta dels mortals, contradient el sentit comú, que és el menys comú dels sentits.

Ningú esperava que Guardiola abandonés el Barça al acabar aquesta temporada. Molts estàvem convençuts que una cinquena temporada estava assegurada, i que en qualsevol cas quedaria per veure si hi hauria una sisena. Però Guardiola és un geni pel bo i pel dolent i aquesta vegada ens ha sorprès a tots ( aficionats, jugadors, família i bona part de la junta directiva inclosos) amb una decisió que posa punt i apart (no m'atreveixo a dir "i final") a la seva brillant etapa com a entrenador blaugrana.

Ara fa poc menys de 4 anys agafava el micròfon i espetava al Camp Nou davant 100.00 persones "apreteu-vos el cinturó perquè ens divertirem, prometo donar-ho tot i persistir". Molts títols, nits d'alegria (també algunes de pena), partits memorables, lliçons de futbol i saber estar després; en la roda de premsa del 27 d'Abril de 2012, en canvi, Guardiola assegurava públicament que es veia "sense energia per seguir" i "incapaç per donar de mi el que aquest càrrec necessita".
El dia temut per tot el barcelonisme ha arribat i ara només queda agrair eternament a aquest home nascut a Santpedor tot el que ha donat i sacrificat pel club del nostre cor. Gràcies a Guardiola hem pogut gaudir d'un dels millors equips que mai han practicat l'esport rei, hem pogut celebrar títols amb una regularitat mai vista a la nostra història, hem pogut gaudir del futbol més complex, atrevit, estètic i innovador que molts recordin, hem pogut esclatar d'eufòria amb partits històrics i hem pogut també enorgullir-nos com mai d'un model de club envejat per tot el món futbolístic. Per damunt de totes aquestes fites, però, destaca el canvi en la mentalitat dels seguidors blaugrana que gràcies a aquest equip està començant a tindre lloc. No es recorda al Camp Nou una reacció del públic com la de dimarts passat després de perdre en 3 dies els títols pels quals s'havia lluitat tot l'any. Tot això a més, ho ha aconseguit el "noi" de Santpedor projectant una imatge encomiable del club, basada en el respecte al propi club i als rivals i en l'estima més sincera al club que porta al cor des de sempre.

Als culés només ens queda desitjar-li tota la sort del món en els seus nous projectes, donar-li les gràcies més sinceres per la seva dedicació i els seus triomfs al capdavant del club que estimem ... i pregar-li que tard o d'hora torni al Barça per seguir-lo fent més i més gran.

Gràcies Pep!

dimarts, 17 d’abril del 2012

El destí del Barça marcat per uns pals quadrats

E Barça va gaudir de moltes oportunitts de marcar tot i perdre

Ara fa casi 50 anys el Barça es jugava a una carta destronar al Reial Madrid de l’Olimp en què els blancs estaven instal·lats d’ençà la polèmica (i també fatídica pels culés) arribada de Di Stéfano a Madrid. L’equip de La Castellana havia guanyat les últimes cinc copes d’Europa, les úniques que s’havien disputat, doncs l’antiga Copa d’Europa fou creada al 1955 precisament inspirada en una idea de l’aleshores president madridista Santiago Bernabeu, i secundada pel prestigiós diari francès (ho era llavors i ho segueix sent) l’Equipe.

El Barcelona, però, tot i la profunda crisi econòmica en què es veia immers fruit de la construcció del Camp Nou i les traves que estava trobant per requalificar Les Corts, havia donat la cara en les competicions nacionals mentre el Reial Madrid exercia la seva tirania europea, aconseguint 2 lligues i 2 copes mercè a les últimes fuetades de la mítica generació de Kubala i les 5 copes, a la qual s’havia sumat la sensació futbolística del moment: Luis Suárez. En aquestes va arribar el 31 de Maig de 1961, dia en què Barça o Benfica havien de prendre relleu del magnífic Madrid de Di Stéfano i Puskas, eliminat a semifinals pel propi Barça, i qui sap si establir també una hegemonia gloriosa a Europa com la que havien tingut els blancs. L’escenari era Berna i la competició en joc la Copa d’Europa.

El Barça va sortir molt ben plantat en aquell partit i de seguida va començar a generar ocasions que aviat van esdevenir l’u a zero, obra de Luis Suárez. Però el Benfica va poder revertir el marcador abans del descans gràcies a dos gols produïts en jugades aïllades. Tot i això, la culerada respirava optimisme, el Barça estava dominant el partit i cada cop que agafava l’esfèrica Suárez als rivals els tremolaven les cames. Però el jugador del Benfica Coruna va posar encara més costa amunt la remuntada al marcar l’ u a tres al minut 55 de partit. El Barça va insistir i percudir davant la porteria rival, les ocasions es succeïen i fins i tot van haver-hi dos xuts que els pals de la porteria van escopir quan ja es cantava el gol, el segon dels quals va fer repassar tota la línia de gol a l’esfèrica abans de sortir rebotada en fora per l’altre pal. En aquell punt la tensió ja era insuportable, arreu del territori els aficionats amb prou feines podien contenir l’alè parapetats davant els transistors i televisors (escassos en aquella època). I en aquestes va arribar el dos a tres, marcat per Czibor i que, com no podia ser d’altra manera, va tocar la fusta abans d’arribar a les malles de la porteria defensada per Costa Pereira. Quedaven 15 minuts i tot era possible. El Barça, que ho havia merescut durant tot el partit, estava a un gol d’entrar a l’Olimp Europeu. Però no ho va aconseguir, de nou el pal va exercir de botxí en evitar que un remat de Czibor a falta de cinc minuts pel final esdevingués l’empat a tres.

Onze plagat d'estrelles com Kocsis, Czibor, Kubala o Suárez
Cal destacar que aquella fatídica final va ser l’inici de l’època més obscura i trista del barcelonisme. La majoria dels integrants d’aquell equip, tot i que eren grans figures, superaven la trentena. Kubala i Ramallets van plegar i el nou gran referent de l’equip, Luis Suárez, va sortir de l’estadi de Berna en direcció a Milà junt amb Moratti, president de l’Inter que l’havia fitxat dies abans i amb el qual ja havia aparaulat marxar després de la final.
Amb tot, es va encetar un trist període de dos dècades en què el Barça només es va poder proclamar campió de lliga un sol cop gràcies al fulgor de Cruyff en arribar al Camp Nou. A part d’aquesta lliga, quatre copes i una copa de fires van ser el trist bagatge dels culés en 20 anys.

No sé si és ser maximalista dir que per culpa d’aquells pals quadrats –la FIFA va decidir a partir de llavors que els pals de la porteria haurien de passar a ser ovalats- el Barça va caure en la pitjor etapa de la seva història i va quedar estigmatitzat amb el gen del fatalisme, que no vam poder començar a extirpar fins l’arribada del Dream Team. En qualsevol cas, avui que gaudim d’un Barça meravellós, reconegut arreu del món i sanejat, és bo recordar i tenir present que no fa tant temps aquest club les havia passat magres. Els petits detalls a vegades poden fins i tot marcar el destí de les coses més grans.