dimecres, 23 de febrer del 2011

L'esport com a entreteniment "bassura"




Avui com cada matí, al anar a esmorzar al bar de la universitat el primer que he fet al passar per la barra ha estat agafar el diari SPORT per fer una ullada a les notícies del dia. Amb el que  no comptava és que m'entressin arcades només de veure la portada. La Champions, els rècords de Messi, les declaracions d’Alves... qualsevol d’aquests fets tenia pes suficient com per merèixer una portada en un diari barcelonista. Quina ha estat la meva sorpresa però, quan en portada del que és un dels diaris esportius de referència a Catalunya m’he trobat de nassos amb una fotografia que ocupava tota la pàgina on es podia veure a Piqué i Shakira dins d’un cotxe. Així, sense més. El disgust ha augmentat quan he comprovat que la portada la completava la notícia de l’”affaire” de Cristiano Ronaldo amb una presumpta amiga de Berlusconi. Indignació, vergonya, ira ... de tot això i més he sentit en comprovar com de baix estem caient tots plegats. En què s’està convertint l’esport?

Estem en una mala època pel periodisme esportiu, que immers en un mar de possibilitats, incògnites i riscs derivats de les noves plataformes digitals va desenvolupant-se donant pals de cec, sense un rumb clar. Els que haurien de ser valors fonamentals dels mitjans (no solament esportius), com ara el rigor, la honestedat, la coherència i la versemblança estan quedant ofegats sota un tsunami empès per un únic factor: l’audiència i/o els lectors. L’únic que compta ara és que t’escolti o et llegeixi molta gent, cobrar la teva publicitat al millor preu i augmentar així el teu negoci. Els continguts són el de menys, el rigor és prescindible. Com va dir algú que no recordo ni vull recordar: “que la veritat no et privi d’una bona notícia”.

I és que la mencionada portada d’SPORT no és un fet aïllat en aquest àmbit. El dia abans AS es cobria de glòria manipulant la fotografia que il·lustrava el moment en què Alves rebia el pase de Xavi en el primer gol del Barça–Athletic. Avantatjats de la discreció com són, no van tindre millor idea que directament esborrar un jugador de l’Athletic de la foto per a què el fora de joc (si és que existeix) quedés més evident. Degut a les fortes i nombroses queixes que van arribar a la direcció d’AS i a la demostració pública del frau per part d’altres mitjans, el diari madridista es va veure obligat a redactar una breu nota de disculpa i rectificació en la seva edició digital. La nota en qüestió va resultar la cirereta del pastís dels despropòstis, literalment deia: “Por un error en la infografía que ilustra en la edición impresa de este lunes del diario AS el posible fuera de juego de Alves en el gol de Villa contra el Athletic, no figura en la imagen el defensa del equipo bilbaíno que podría estar en línea con el lateral derecho del Barcelona. Pedimos disculpas por ello”. Error en la infografia … clar, i Tomàs Roncero té l’himne del Barça de sintonia al mòbil. Tampoc m’oblido de la famosa edició en photoshop del becari del Marca amb motiu del gol de Pedro (en posició legal) durant l’Almeria–Barça de l’any passat. Ni tampoc m'esplaiaré amb les famoses –estan de moda- tertúlies com Punto Pelota o Futboleros, on només importa dir-la ben grossa i crear enfrontaments i debats ficticis i absurds, que sovint freguen la subnormalitat. Definitivament aquests mitjans es deuen pensar que la seva audiència som una colla de passerells sense cervell que tragarem amb tot el que se’ns doni, i mira que és molt el que traguem.


En aquest sentit, no hi ha colors ni bufandes que valguin. Cadascú amb el seu pútrid estil està esdevenint un càncer per l’esport i pel futbol en concret. La premsa madridista amb el seu estil subtil, pèrfid i sense escrúpols, qual cobra viperina; i la premsa culé, barroera, faltona i indigesta com un cafè amb sal; són exemples d’antiperiodisme i sensacionalisme barat.

Probablement l’ona expansiva provinent dels èxits en quant a audiència de la telebassura –Gran hermano, Sálvame, Dec, etc.- ha contagiat la ja de per sí fogosa premsa esportiva del nostre país. Diuen que aquests programes tenen aquestes audiències perquè la gent demanda aquests continguts. No  comparteixo aquesta idea, igual que un nen al súper sempre reclamarà gormanderies les persones també tendim a demanar continguts amens, preferentment que tractin sobre les desgràcies i conflictes d’altres persones, reconfortant-nos una mica i obligant-nos a evadir-nos de les nostres misèries. Però la premsa no només ha de oferir allò que les persones demanem catatònicament sinó que com a atalaies socials han d’assumir la responsabilitat d’informar amb rigor i honestedat, sense perdre mai l’afany d’engrandir l’esperit i la sapiència del lector.


No sé cap a on anirà el periodisme del futur, fins ara molts havien relativitzat la discutida qualitat del periodisme esportiu al·legant que és simplement entreteniment i espectacle. Doncs potser serè excessivament primmirat però no crec que la mentida, el sense sentit, la manipulació i el sensacionalisme tinguin cabuda ni tan sols en la indústria de l’entreteniment. Com sempre, però, els únics que tenim la pauta per trencar les tendències som nosaltres mateixos, els consumidors de la indústria de l’esport. I percebo que la gent comença a estar farta de que la prenguin per estúpida. Seria una llàstima i un signe de decadència que la premsa esportiva es convertís en simple entreteniment “bassura”.

divendres, 18 de febrer del 2011

Sent millor no n'hi ha prou

Persistirem


El Barça és l’equip que millor futbol desplega, el que té millors jugadors, amb una idea de futbol definida i incrustada al cap de tots els seus jugadors i a sobre amb un ritme i regularitat aplastants. Però ni així tens mai l’èxit garantit en aquest esport. Sort, males decisions arbitrals, condicionants ambientals, errors en la presa de decisions i un llarg etcètera; són factors que al cap i a la fi poden ser decisius en un partit. Futbol és futbol.

Per raons de feina no vaig poder engegar el televisor fins passats 20 minuts del partit. Mentrestant vaig poder sentir per la ràdio com Joan Maria Pou lamentava amb vehemència una claríssima ocasió de Messi: “Noo! Això no Leo, això no ho pots fallar”. Temia perdre’m, igual que ja m’havia passat l’any anterior, els primers quinze minuts de partit davant l’arsenal (sí, just aquells recordats per tothom quinze minuts de futbol celestial). Però no va ser tant, vaig arribar a casa i seguíem 0 a 0, amb dificultats per portar perill a la porteria gunner tot i el domini que el Barça ja començava a imposar.
Amb el gol de Villa, després d’una excel·lent assistència de Messi  (i van...), va arribar la tranquil·litat, que s’hagués pogut confirmar si l’àrbitre no hagués anul·lat per suposat fora de joc ( no ho era, com van demostrar les repeticions televisives) un gol de Messi amb el cap.
Amb tot, el partit seguia als nostres dominis. L’Arsenal, amb una velocitat de transició tremenda intentava caçar als blaugranes a la contra i crear perill però en la majoria de casos les accions acabaven en focs d’artifici, tallades per una imperial defensa liderada per “la pantera” Abidal, segurament el lateral esquerre més en forma del continent ara mateix. El Barça per la seva banda, tocava i tocava amb paciència, i així anaven arribant ocasions, com un escapada de Messi que no aconsegueix resoldre, una internada de Pedro que acaba amb un clar penal no senyalat, un xut creuat de Messi al qual Pedro no aconsegueix arribar per mil·límetres...Amb aquestes varem arribar als últims deu minuts, moment en què el partit, a imatge i semblança de l’any passat, va embogir en favor de l’Arsenal. Dos contres mortals, dos gols. Van Persie i Arshavin van ser els estilets en jugades on tota la fase ofensiva de l’Arsenal va contribuir. I tots els culés amb cara de tontos.

 Varem ser superiors, varem dominar i crear més perill, però la mala punteria i l’àrbitre ens van impedir d’augmentar diferències i en dos fuetades l’Arsenal va  capgirar un resultat que semblava definitiu.

Finalitzat el partit no van tardar ni dos minuts a començar a escoltar-se per teles, ràdios i altres fòrums mediàtics els oportunistes de torn sortint amb el seu ull clínic a desgranar el mar d’errors comès per l’equip de Guardiola i ell mateix. Que si la defensa era un flam, que si Messi va estar desaparegut, que si Xavi no va imposar el seu joc, que si els canvis de Pep eren incomprensibles i blablabla. El més probable és que el 99% d’aquestes persones, si haguessin estat preguntades per aquests mateixos errors al minut 79 de partit, haguessin dit coses completament diferents.

Enfront estava l’Arsenal, l’equip més en forma de la Premier, amb jugadors temibles al mig del camp i la davantera i jugant al seu estadi, el remodelat Emirates on l’afició converteix el recinte en una caldera futbolística a pressió. Ja va sent hora que els culés fem memòria i recordem que al futbol juguen dos equips, encara que el Barça sigui tan bo que a vegades ens faci oblidar aquest detall.

Però queda un partit de tornada, al Camp Nou, amb 100.000 culés que rugiran entregats a la causa i un elenc de jugadors que s’aferraran a la Champions com un nadó a la teta de se mare. Parafrasejant Guardiola: Permeteu-me a mi també que cregui en aquests jugadors que ens han portat a la glòria, al paradís; i no només ens hi han portat sinó que ens hi han instal·lat de forma perpètua.

Sí, jo també crec en la remuntada.

dimarts, 15 de febrer del 2011

L'adéu d' O rei


"És molt dur abandonar algo que tant estimo, però he perdut contra el meu cos"

“El final de la meva carrera arriba per les lesions, en els últims anys es reprodueixen d’una cama a l’altre, d’un múscul a l’altre. No puc més amb el dolor”. En plena voràgine Messi per la trona de millor jugador no ja del moment sinó de la història, aquestes colpidores paraules anuncien la despedida del món del futbol d’un dels més grans, que hagués pogut esdevenir el número u històric. Parlo del jugador que més m’ha impactat damunt un terreny de joc després de Lionel Messi: Ronaldo Luiz Nazario da Lima, O Rei.


Jo amb prou feines tenia vuit anys quan Ronaldo va arribar al Barça. Aquell era el Barça post-Cruyff, les regnes del qual havia agafat un Sir anglès anomenat Bobby Robson, en pau descansi. Ronaldo, que no va entendre mai de processos d’adaptació, va començar a marcar gols de forma industrial des del primer partit. Aquella temporada –la seva millor temporada per molts-, única al club culé, en va marcar quaranta-set en total (trenta-quatre en lliga), números idèntics als de la millor temporada (fins ara...) de Messi. A l’escola, als partidillus del pati, quan fèiem tria de jugadors i cadascú es posava el sobrenom del seu futbolista preferit, sempre acabàvem a garrotades per endur-nos el “9” de l’astre brasiler i poder-nos sentir ni que fos llunyanament per uns instants en la seva pell.

Tot i que fer càbales i especular sobre què hauria esdevingut si no hagués marxat a l’estiu següent d’arribar és disparar perdigonades a l’aire, pocs tenim dubtes que de no haver marxat, el club difícilment hagués decaigut com ho va fer només dos anys més tard de la seva marxa.


Dos mundials, segon màxim golejador de brasil, lligues, copes, Uefas, botes d’or, FIFA World Players, pilotes d’or, pichichis, màxim golejador dels mundials i un reguitzell casi infinit de gols. Aquestes són les dades fredes que deixa el jugador i que per sí soles ja ens parlen de la dimensió de la figura que ens abandona. Però Ronaldo, com passa amb els més grans, és molt més que números. La potència, qualitat i elegància que el definien; les obres d’art en forma de gol que ha ofert i l’ambició i fortalesa mental sense les quals no s’hauria aixecat una rere l’altre de totes les hòsties que ha anat rebent; són els intangibles que queden en la retina dels que l’hem pogut veure i gaudir, fos quina fos la camisa que defensés, i que almenys a mi em convencen de despedir el golejador més demolidor dels últims vint anys, i per damunt d’això, un dels esportistes amb major fortalesa mental i capacitat de sacrifici que jo hagi vist.


Perquè a la carrera de Ronaldo Luiz Nazario no tot van ser flors i violes. En la seva tercera temporada a l’Inter de Milà, una falta va suposar la ruptura parcial del tendó rotulià del brasiler. La lesió l’obligava a estar un any de baixa abans no tornés als terrenys de joc, però el destí, que de vegades dóna girs imprevistos i cruels, tenia guardada una altra dura ensopegada per O Rei. En la seva reaparició un any més tard de la lesió, un ex company seu, Fernando Couto, li va obrir de nou les portes de l’infern amb una entrada que li va esbocinar de nou el tendó rotulià. Un any més de baixa, amb les vistes posades en un mundial, Corea i Japó 2002, en què pocs comptaven amb l’assistència de l’astre brasiler. Però ell sí, i això és l’únic que compta quan un es posa entre cella i cella una fita al cap, per impossible que sembli. Ronaldo, qual au Fènix, no tan sols va arribar al mundial sinó que va ressorgir de les seves cendres més poderós i devastador que mai i es va sortir del mapa a la competició futbolística més important, marcant 8 gols, esdevenint bota d’or i pilota de plata del mundial i per damunt de tot aixecant el trofeu més apreciat per a qualsevol futbolista: el campionat mundial de futbol.



No vull ni mencionar els seus problemes amb el pes. Afer que ha perseguit Ronaldo des de la seva arribada al Madrid al 2002 i que va ser motiu de burla per molts, probablement perquè no tenien enlloc més on agafar-se per criticar-lo. Ell mateix, en la seva despedida, ha aclarat al respecte que “quatre anys abans, al Milán, vaig descobrir que patia un problema anomenat hipertiroïdisme que desaccelera el meu metabolisme. Per controlar aquest problema hauria de prendre unes hormones per les quals em sancionarien per dopatge”. Però amb una magnanimitat que l’honra ha afegit que “ara molts estaran penedits d’haver-se burlat de mi, però no guardo rancor a ningú”.

“He fet molts amics i me’n vaig, crec, sense cap enemic”. No només marxes sense enemics Ronnie sinó que marxes amb un reguitzell d’admiradors, un servidor al capdavant, que et recordarem sempre com un dels jugadors més grans que ha donat el futbol i un exemple de superació en el qual tots ens hauríem d’emmirallar. Gràcies Fenómeno!

diumenge, 13 de febrer del 2011

Bufetada d'amic

Barral va ser l'encarregat d'etzibar-nos la bufetada


A vegades quan un es passa amb l'alcohol o cau pres de l'ansietat per algun motiu, necessita que algun amic l'agafi ben fort i li faci una bona bufetada a la cara. Així recobrem de nou la consciència d’on som i ens calmem una mica.

Doncs el partit d'ahir va ser quelcom així com la bufetada que et fa el teu amic quan ja no toques quarts ni hores. En aquest cas l'amic era Preciado, que ens va fer descendir de la eufòria desmesurada i sensació irreal d'invulnerabilitat en què estàvem tota la culerada gràcies a un plantejament quasi perfecte elaborat a la perfecció damunt el camp, basat en la pressió incansable als homes clau del conjunt barcelonista i la defensa aferrissada, atapeïda i amb ajudes constants quan atacaven els de blaugrana. Però de poc hagués servit un bon esquema sense uns jugadors (sportinguistes) que semblaven automatismes complint una vegada rere l'altre i de forma impol·luta els mateixos moviments i ajuts en defensa que ofegaven una rere l'altre totes les aproximacions del Barça.

Sovint quan als tècnics rivals se'ls pregunta quina és la recepta per guanyar al Barça, somriuen i diuen quelcom com: "Doncs jugar un partit perfecte ... i que ells no tinguin el dia". Bé, doncs, ahir es van donar les dos coses. Els homes de Preciado van realitzar un partit sense fissures i ple d'intensitat i precisió. Els de Pep, en canvi, van fallar moltes més passades de les normals i en cap moment van imposar el ritme que van voler al partit. La jugada del gol de Barral, a més, va ser una cadena d'errors en defensa, cada qual més greu: Alves perd la pilota al mig del camp, Piqué es deixa driblar quan tenia la posició ben guanyada i Milito... bé aquest és un cas apart. Milito està ara mateix en un moment francament baix futbolísticament. Em sembla molt bé que vulgui jugar i anar a la Copa Amèrica però ell primer que ningú hauria de donar-se compte del mal moment de forma i joc en què es troba, i acceptar amb més resignació les decisions del Pep. Ahir, amb tot el temps del món per pensar com col·locar-se i entrar a l'atacant rival, no va ser capaç ni de molestar-lo en la jugada que va esdevenir gol.

Amb tot, la renta segueix sent gran, inclús amb el supòsit que avui el Madrid guanyi: 5 punts. De la mateixa manera que una bona bufetada ens fa passar el "pet" i seguir gaudint de la nit, la "bufetada" que els de Preciado ens van donar ahir ens ha de servir per seguir tenint present que NO som invulnerables i que tot el que està aconseguint aquest equip costa moltíssim i té un mèrit enorme, homèric.

dimecres, 9 de febrer del 2011

Pep renovat

Pep: "Si pogués renovaria cada sis mesos"

"Per fi!", diran alguns. Doncs sí, Pep ha renovat i ha tancat de cop i volta tot aquest enrenou i nerviosisme creat principalment des dels mitjans de comunicació al voltant de la seva renovació. I dic des dels mitjans perquè el culé del carrer ( parlo per gent coneguda i el llegit en fòrums, debats, etc), com totes les persones de dins del club que han opinat públicament sobre l'assumpte, estaven tranquils i confiats davant la renovació del Pep. De veritat algú pensava que no seguiria un any més? 


Ell mateix ha afirmat entre línies alguna vegada que mentre l'equip respongui no els deixarà tirats, i més encara, quantes vegades li hem sentit dir que mai faria res que perjudiqués al club? 

Però repeteixo, aquesta ànsia ha vingut des de fora, no sé si és qüestió de portades, de vendes o el que sigui però sembla que a algú li convenia mantenir cert debat tens al voltant de la renovació del Pep. Que per cert, ha renovat només per un any més, i així ho farà fins que marxi. A mi em sembla perfecte, marcar-se objectius a curt termini connecta de ple amb la filosofia de Pep d'anar dia a dia i pas a pas sense hipotecar el futur. 

El que hem de desitjar no és que Pep renovi sinó que els seus jugadors segueixin amb el compromís i la fidelitat mostrada fins ara, de manera que literalment no pugui marxar deixant-nos a tots a l’estacada.

divendres, 4 de febrer del 2011

El clàssic del mil·lenni

De nou s'apropa el partit del segle... o del mil·leni?


El previsible ha esdevingut. Des de que es van conèixer els aparellaments de Barça i Madrid a banda i banda del quadre de la copa, molts van predir una gran final entre els dos clubs més en forma del continent. Doncs bé, el que molts van predir, uns altres simplement desitjaven, i alguns fins i tot temien, s’ha donat; Barça i Madrid es veuran les cares a la finalíssima del 20 d’Abril, just tres dies després del Madrid-Barça de la segona volta de la lliga.

Des de que tinc consciència i segueixo el futbol, sempre he sentit la mateixa cantarella quan arribaven els Barça – Madrid (o Madrid – Barça): “arriba el partit del segle”. És curiós perquè fora de context, aquesta frase sembla una exageració, una hipèrbola d’aquestes tan usuals al món del futbol. Però a mesura que s’apropa un d’aquests partits aquests raonaments es van esvaint fins que, hores abans de que es disputi el matx en qüestió, tenim la sensació que, efectivament, som davant del partit del segle.

Si ens atenem a aquesta descripció dels Barça – Madrid, potser alguns estareu d’acord amb mi que aquest clàssic que ens espera a la final de Cop del Rei del 20 d’Abril podria ser considerat el clàssic del “mil·lenni”. Raons per ser considerat com a tal no en falten. Estem davant el millor Barça de la història, que aplasta tots els rècords partit a partit, deixa enrere fites dels dos últims anys que molts pensàvem que tardarien lustres a superar-se i ha polit i perfeccionat una forma de joc que semblava haver arribat al seu zenit.
El Madrid, per la seva banda, tampoc es queda curt, si bé es mou en registres un esglaó per sota del Barça, de la mà de Mourinho s’ha confeccionat un equip sòlid i contundent, amb el segell indiscutible del tècnic portugès i amb un estilet com Cristiano Ronaldo que culmina sobre el camp tot el potencial d’un equip que també està anant, números en mà, més enllà dels seus límits històrics i aquest any aspira a tot.

En el que va de mil·lenni, el més proper a això que hem pogut viure ha estat la semifinal entre el Madrid i el Barça del 2002, d’infaust record per als culés. No obstant, aquest cop estem parlant d’una final entre dos equips que no només arrastren una de les rivalitats més velles i intenses del panorama mundial sinó que es troben ambdós a la cúspide del futbol mundial.


La seu de la final sembla que al final serà Mestalla, escenari de la consecució del primer dels títols del sextet ara fa dos anys. El del València és un estadi vell, que no arriba a les 60.000 localitats, però a més de ser un estadi neutral, està molt ben comunicat amb Barcelona i Madrid.


Resulta difícil pensar en un context més perfecte per a la consagració d’un equip en la història del futbol. Ara ens toca gaudir del partit del mil·lenni i esperar tenir la sort d’alçar-nos amb la vint-i-sisena Copa del Rei i prosseguir el nostre propi viatge a Ítaca, en què l’important no és el destí sinó el camí.

Presentació i Benvinguda

Bé doncs aquí comença Futbol en Blaugrana, un Blog on pretenc evocar totes les meves inquietuds futbolístiques, al mateix temps que vaig practicant una mica això de l’escriptura.

La idea és estar al dia de l’actualitat culé i futbolística, fent-ne un seguiment en clau totalment personal. 

Espero que tothom que entri gaudeixi i opini de tot el que vagi publicant.

Benvinguts!