Gràcies i fins aviat Pep!

"Apreteu-vos el cinturó..."

Sovint passa que els genis reaccionen de forma diferent a la resta dels mortals, contradient el sentit comú, que és el menys comú dels sentits.

Ningú esperava que Guardiola abandonés el Barça al acabar aquesta temporada. Molts estàvem convençuts que una cinquena temporada estava assegurada, i que en qualsevol cas quedaria per veure si hi hauria una sisena. Però Guardiola és un geni pel bo i pel dolent i aquesta vegada ens ha sorprès a tots ( aficionats, jugadors, família i bona part de la junta directiva inclosos) amb una decisió que posa punt i apart (no m'atreveixo a dir "i final") a la seva brillant etapa com a entrenador blaugrana.

Ara fa poc menys de 4 anys agafava el micròfon i espetava al Camp Nou davant 100.00 persones "apreteu-vos el cinturó perquè ens divertirem, prometo donar-ho tot i persistir". Molts títols, nits d'alegria (també algunes de pena), partits memorables, lliçons de futbol i saber estar després; en la roda de premsa del 27 d'Abril de 2012, en canvi, Guardiola assegurava públicament que es veia "sense energia per seguir" i "incapaç per donar de mi el que aquest càrrec necessita".

El dia temut per tot el barcelonisme ha arribat i ara només queda agrair eternament a aquest home nascut a Santpedor tot el que ha donat i sacrificat pel club del nostre cor. Gràcies a Guardiola hem pogut gaudir d'un dels millors equips que mai han practicat l'esport rei, hem pogut celebrar títols amb una regularitat mai vista a la nostra història, hem pogut gaudir del futbol més complex, atrevit, estètic i innovador que molts recordin, hem pogut esclatar d'eufòria amb partits històrics i hem pogut també enorgullir-nos com mai d'un model de club envejat per tot el món futbolístic. Per damunt de totes aquestes fites, però, destaca el canvi en la mentalitat dels seguidors blaugrana que gràcies a aquest equip està començant a tindre lloc. No es recorda al Camp Nou una reacció del públic com la de dimarts passat després de perdre en 3 dies els títols pels quals s'havia lluitat tot l'any. Tot això a més, ho ha aconseguit el "noi" de Santpedor projectant una imatge encomiable del club, basada en el respecte al propi club i als rivals i en l'estima més sincera al club que porta al cor des de sempre.

Als culés només ens queda desitjar-li tota la sort del món en els seus nous projectes, donar-li les gràcies més sinceres per la seva dedicació i els seus triomfs al capdavant del club que estimem ... i pregar-li que tard o d'hora torni al Barça per seguir-lo fent més i més gran.

Gràcies Pep!

El destí del Barça marcat per uns pals quadrats

E Barça va gaudir de moltes oportunitts de marcar tot i perdre

Ara fa casi 50 anys el Barça es jugava a una carta destronar al Reial Madrid de l’Olimp en què els blancs estaven instal·lats d’ençà la polèmica (i també fatídica pels culés) arribada de Di Stéfano a Madrid. L’equip de La Castellana havia guanyat les últimes cinc copes d’Europa, les úniques que s’havien disputat, doncs l’antiga Copa d’Europa fou creada al 1955 precisament inspirada en una idea de l’aleshores president madridista Santiago Bernabeu, i secundada pel prestigiós diari francès (ho era llavors i ho segueix sent) l’Equipe.

El Barcelona, però, tot i la profunda crisi econòmica en què es veia immers fruit de la construcció del Camp Nou i les traves que estava trobant per requalificar Les Corts, havia donat la cara en les competicions nacionals mentre el Reial Madrid exercia la seva tirania europea, aconseguint 2 lligues i 2 copes mercè a les últimes fuetades de la mítica generació de Kubala i les 5 copes, a la qual s’havia sumat la sensació futbolística del moment: Luis Suárez. En aquestes va arribar el 31 de Maig de 1961, dia en què Barça o Benfica havien de prendre relleu del magnífic Madrid de Di Stéfano i Puskas, eliminat a semifinals pel propi Barça, i qui sap si establir també una hegemonia gloriosa a Europa com la que havien tingut els blancs. L’escenari era Berna i la competició en joc la Copa d’Europa.

El Barça va sortir molt ben plantat en aquell partit i de seguida va començar a generar ocasions que aviat van esdevenir l’u a zero, obra de Luis Suárez. Però el Benfica va poder revertir el marcador abans del descans gràcies a dos gols produïts en jugades aïllades. Tot i això, la culerada respirava optimisme, el Barça estava dominant el partit i cada cop que agafava l’esfèrica Suárez als rivals els tremolaven les cames. Però el jugador del Benfica Coruna va posar encara més costa amunt la remuntada al marcar l’ u a tres al minut 55 de partit. El Barça va insistir i percudir davant la porteria rival, les ocasions es succeïen i fins i tot van haver-hi dos xuts que els pals de la porteria van escopir quan ja es cantava el gol, el segon dels quals va fer repassar tota la línia de gol a l’esfèrica abans de sortir rebotada en fora per l’altre pal. En aquell punt la tensió ja era insuportable, arreu del territori els aficionats amb prou feines podien contenir l’alè parapetats davant els transistors i televisors (escassos en aquella època). I en aquestes va arribar el dos a tres, marcat per Czibor i que, com no podia ser d’altra manera, va tocar la fusta abans d’arribar a les malles de la porteria defensada per Costa Pereira. Quedaven 15 minuts i tot era possible. El Barça, que ho havia merescut durant tot el partit, estava a un gol d’entrar a l’Olimp Europeu. Però no ho va aconseguir, de nou el pal va exercir de botxí en evitar que un remat de Czibor a falta de cinc minuts pel final esdevingués l’empat a tres.

Onze plagat d'estrelles com Kocsis, Czibor, Kubala o Suárez

Cal destacar que aquella fatídica final va ser l’inici de l’època més obscura i trista del barcelonisme. La majoria dels integrants d’aquell equip, tot i que eren grans figures, superaven la trentena. Kubala i Ramallets van plegar i el nou gran referent de l’equip, Luis Suárez, va sortir de l’estadi de Berna en direcció a Milà junt amb Moratti, president de l’Inter que l’havia fitxat dies abans i amb el qual ja havia aparaulat marxar després de la final.

Amb tot, es va encetar un trist període de dos dècades en què el Barça només es va poder proclamar campió de lliga un sol cop gràcies al fulgor de Cruyff en arribar al Camp Nou. A part d’aquesta lliga, quatre copes i una copa de fires van ser el trist bagatge dels culés en 20 anys.

No sé si és ser maximalista dir que per culpa d’aquells pals quadrats –la FIFA va decidir a partir de llavors que els pals de la porteria haurien de passar a ser ovalats- el Barça va caure en la pitjor etapa de la seva història i va quedar estigmatitzat amb el gen del fatalisme, que no vam poder començar a extirpar fins l’arribada del Dream Team. En qualsevol cas, avui que gaudim d’un Barça meravellós, reconegut arreu del món i sanejat, és bo recordar i tenir present que no fa tant temps aquest club les havia passat magres. Els petits detalls a vegades poden fins i tot marcar el destí de les coses més grans.

Qué bueno que viniste Leo!

Messi no lluita per superar a ningú sinó per superar-se  a sí mateix

No he vist mai jugar a Ladislao Kubala. Pocs vídeos queden sobre l’home que segons diuen va impulsar la construcció d’un nou estadi pel FCBarcelona. No l’he vist mai i per tant no tinc criteri ni arguments per comparar-lo amb Leo Messi, l’estrella més rutilant del futbol actual (i dels últims anys).

L’únic que em sento legitimat per dir és que jo no havia vist mai res que s’apropés als recursos futbolístics de “la Pulga”. He vist Ronaldo, Romàrio, Rivaldo, Zidane, Ronaldinho, Cristiano Ronaldo i un llarg etcètera de jugadors que han fet història en aquest il·lustre esport però cap, des del meu punt de vista, és comparable a Messi. No pretenc aquí encasellar-lo dins de cap classificació fictícia (els 5 “grans”) ni convèncer a ningú de que és el millor de la història, simplement fer una breu reflexió sobre la trajectòria, les habilitats i la projecció de l’actual crack del FCBarcelona.

Amb 24 anys recent complerts acaba d'igualar al gran mite culé Ladislao Kubala, però les xifres són encara més espectaculars si hi englobem les assistències de gol que ha donat i els títols que ha guanyat a tant curta edat. Les dades fredes, però, no donen una imatge certera del que és aquest home. Se l’ha de veure, s’ha de copsar el seu futbol, la velocitat vertiginosa amb la qual impregna cada acció, la inversemblant conducció amb la seva esquerre, les definicions davant porteria talment com si tingués un bisturí enlloc d'un peu i per damunt de tot la seva manera d’entendre el futbol. Perquè Messi és Messi perquè comprèn el futbol d’una forma diferent, els que el veiem des de fora percebem en ell la sensació que el futbol és simplement un joc per a ell. El que el fa gran precisament és com és capaç de desenvolupar aquest joc a un ritme i un nivell superior als altres. On la resta de futbolistes (o gran majoria) sols albiren cames, ombra i tensió ell aporta llum, escampa la boira i senyala els camins del gol i el bon futbol amb una clarividència i naturalitat quasi divines i un ritme vertiginós. La seva regularitat aplastant, a més, el distancia d’altres mites del futbol més irregulars i és que com va dir el prestigiós periodista del diari Marca Santi Segurola: “Maradona era Maradona de tan en tan, Messi és Maradona tots els dies”.

Sempre he pensat que precisament aquesta excelsa visió del joc i rapidesa en la seva execució, són el seu gran problema amb la selecció argentina. Allí Messi no és menys Messi, sobretot en els últims temps. Amb Argentina, com amb el Barça, Messi es fa un fart de distribuir joc, crear perill, donar assistències, crear passadissos i obrir defenses rivals. Probablement, però, allà els companys encara no són capaços de jugar al ritme que marca el seu  capità (ho és des de fa un mes). No són capaços d’intuir el joc amb la facilitat i rapidesa amb què ho fa Messi i això desemboca en una davallada en l’eficiència de les seves accions. Aquí al Barça té la sort que els seus companys comparteixen en gran mesura una visió privilegiada del joc i el tècnic treballa i insisteix precisament en una forma de jugar que pugui donar resposta al nivell superior de joc que Messi executa; al primer toc, a través de parets, amb verticalitat, precisió, ajudes i presa correcta de decisions. Amb tot, és qüestió de temps (i la mica de sort que sempre fa falta al futbol) que Messi aconsegueixi a l’altra banda de l’oceà els èxits que aquí adornen el seu currículum.

Leo no ha parat de créixer futbolística i mentalment des del seu debut amb el primer equip en la temporada 2004/2005. Als seus 24 anys, fa vertigen imaginar quin serà el seu progrés i fins a quin punt serà capaç d’engrandir la seva llegenda. L’excapità de la selecció argentina i també company de Messi al Barça, Mascherano, té molta raó  quan diu que a Messi no se l’ha de comparar ni recomptar cada dia les seves espectaculars estadístiques. Perquè Messi és un cometa futbolístic que probablement tardarà molts anys a tornar a orbitar el nostre planeta futbolístic. A Messi se l’ha de veure i gaudir sent conscients que estem presenciant com aquest petit homenet està escrivint setmana sí setmana també algunes de les pàgines més brillants de la història del Barça i del futbol. És estúpid discutir i comparar-lo ara amb els grans mites del futbol, doncs segurament quan es retiri les discussions cauran pel seu propi pes davant la consolidació de Messi com a llegenda més gran d’aquest esport centenari.

Qué bueno que viniste Leo!

Tot en joc

Que curta és la memòria al món del futbol...

El que ja ha passat i el que ve. Fa un mes que no escric, concretament des de la tornada contra l’Arsenal. Un mes realment intens tan pels resultats esportius com per les polèmiques extra esportives.

La notícia del tumor d’Abidal va caure com un gerro d’aigua freda al barcelonisme, que es va bolcar per donar ànims al jugador. Mirant només el pla esportiu, perdíem el nostre millor defensa. Sí, el millor, per davant de Piqué i Puyol, perquè ho havia demostrar al llarg de tota la temporada. En qualsevol cas l’important és que el francès es recuperi el millor i més aviat possible. Avui ja ha sortit a caminar al camp d’entrenament, una fantàstica notícia de cara a la seva recuperació.

Però amb Abidal o sense la temporada segueix, i el Barça no ha baixat el pistó. Amb resultats més escuets però igual de vàlids, els culés s’han imposat en tots els partits que han disputat l’últim mes a excepció de la punxada al camp del Sevilla (amb l’anul·lació incomprensible del gol de Messi per part de l’àrbitre...).

Tal és així que aquest últim cap de setmana, el Barça va donar segurament el cop definitiu en vèncer al camp del tercer classificat, el Vilareal. Això, sumat a la sorprenent derrota del Madrid contra l’Sporting, disposa una catifa vermella cap al títol per als culés; que sinó tenen un curtcircuit realment improbable s’alçaran aquest any amb la 21ena lliga de la seva història. Probablement, a més, amb vàries jornades d’antelació, la qual cosa no parlaria gaire bé de la competitivitat de l’equip de Mourinho en el torneig que realment calibra el potencial d’un equip: la lliga.

Com era d’esperar, aquest últim cop a la lliga ha vingut acompanyat des de Madrid, de noves queixes pels arbitratges i denúncies de les velles conspiracions de sempre. El “Villarato” surt de nou a la llum després d’unes setmanes a la ombra. Setmanes en què per exemple al Barça li van escatimar 2 penes màximes clares al Camp Nou contra el Getafe o un gol perfectament legal a Messi al Sánchez Pizjuán. Dons bé, sembla que aquestes accions no són mereixedores de consideració alguna per part de la caverna madridista com si ho és la suposada mà de piqué en el control que li permet de marcar el gol de la victòria al Madrigal. Un gol que ni amb desenes de repeticions he arribat a albirar si realment ve precedit de mans (altres ho veuen més clar, jo no). De fet no van protestar ni els jugadors del Vilareal. Sembla impossible pensar, doncs, que l’àrbitre pogués percebre la suposada infracció en directe.

En qualsevol cas les queixes no són noves. Podria escriure 10 pàgines dissertant sobre l’assumpte, traient dades i més dades que deixarien cada una la teoria de la conspiració en una posició més ridícula. Però en el fons una imatge val més que mil paraules i tampoc val la pena malgastar temps i esforços en desmuntar un mur (de mentides i frustració) que al cap i a la fi pot ser tombat amb una simple bufera. La imatge de portada d’aquest article (al capdamunt del text), de fa 8 anys al Bernabéu, quan era el Madrid qui guanyava lligues i l’entorn barcelonista el qui disparava contra fantasmes conspiradors és més que clarificadora.

Més encara, i per si algú té set de més proves i refutacions. Vegem al ideòleg i creador de la teoria confabularia del “Villarato”: Alfredo Relaño, director del diari AS. Bé, veure’l ja el veiem cada dia queixar-se a la columna del seu diari sobre les a actuacions arbitrals i apel·lar una vegada i una altra al “Villarato”. El que no recorden molts és què ara fa 9 anys, en l’època de la foto abans mencionada, el senyor Relaño escrivia completament l'oposat del que escriu ara. Vet aquí un exemple del cinisme del senyor de la dreta.

En fi, ja és massa l’atenció que estic dedicant a l’estupidesa, la maldat i la frustració de cert grup mediàtic i aquells que fan manaments de les seves proclames.

Però com no és bo criticar als veïns sense fer anàlisis abans a casa nostre, toca parlar també de la polèmica porra de Rossell. Un error, ell mateix ho ha admès (cosa rara de veure en un president). El mateix Guardiola li ho va retreure. De tot l’assumpte el més destacable per mi és com s’han rebutjat des del propi barcelonisme les paraules de Sandro Rossel. Una mostra de maduresa del barcelonisme. Maduresa que no està demostrant el madridisme, alabant les paraules de Florentino en què postulava a Mourinho com la veu del club i les seves actuacions com a “mostres de madridisme”.

Tanta parrafada i encara no he començat a parlar del més important, l’esprint final de temporada que ens espera. Un mes, 30 dies exactes. Perquè és en aquest lapse de temps que el Barça pot definir la quasi totalitat de la seva temporada. Tot i que quedaria una hipotètica final de Champions per disputar, el 22 de Maig.

Són tres títols. Un el tenim confirmat al 90% ( càlculs totalment arbitraris, són només la meva percepció): la lliga. En 15 dies disputem la final de copa davant l’etern rival, al temps que ja hauríem disputat el clàssic de lliga que pot acabar de sentenciar-la. Dos títols en 15! dies. Casi res. I la grossa pel final: la Champions. Demà passat juguem l’anada de quarts i la setmana que ve la tornada. La següent no juguem Champions perquè és la final de copa però és que seguidament ja empalmem directament amb els dos hipotètics partits de semifinals de la Lliga de Campions (probablement contra el Madrid)!!!!

Tour malet, esprint de 100 metres, marató, escalada a l’Everest ... trieu la metàfora que vulgueu. El cas és que estem a les portes del mes futbolístic més trepidant per al Barcelonisme des de que tinc memòria; pels títols en joc i també pels rivals, principalment un Madrid que previsiblement ens trobarem en totes les competicions de forma que es podrien disputar fins a 4! clàssics.

A per ells!