dilluns, 14 de maig de 2012

Escac (i mat?) al futbol europeu

1. Introducció
2. La crisi entra de ple al futbol europeu 
3. Els clubs espanyols també tenen greus problemes
4. Creixement de les despeses fora de control 5. Futur incert



Futur incert pel futbol europeu


1. Introducció

La crisi econòmica global que va esclatar al 2008 ha entrat de ple en el panorama futbolístic. Els grans clubs europeus (i els no tan grans) porten molts anys gastant i endeutant-se per damunt dels seus ingressos i capacitat. Els bancs i la societat en general ho permetien. Però ara la situació ha canviat i els clubs ja no troben l’emparament i la protecció que abans trobaven a les grans entitats financeres i l’administració. A més, degut al context de crisi, cada cop s’estableixen més directrius de control i amenaces sobre els clubs endeutats. Així és com varis equips de primera i segona divisió de la lliga espanyola s’han vist abocats a adherir-se a la Llei Concursal i presentar concurs d’acreedors.
El resultat de tot plegat és que la majoria de clubs europeus estan experimentant un retrocés econòmic important. Ja no és fàcil trobar patrocinadors, aquí a Espanya tenim varis equips com el València o el Villarreal que ni tan sols n’han pogut trobar per a la temporada 2011/2012. Les inversions en fitxatges minven i els sous s’estanquen; així com les inversions en infraestructures.
A les grans lligues europees la dinàmica és semblant. Grans equips com el Manchester United, el Milan o l’Inter de Milan, capdavanters a Europa els últims anys, han vist com els seus pressupostos s’estancaven i es veien obligats a vendre jugadors clau dels seus equips, cosa impensable fa uns anys. El Manchester es va despendre de Cristiano per 96 milions d’euros, el Milan va fer el propi amb Kaká per 75 milions d’euros i l’Inter va enviar Ibrahimovic a Barcelona en una operació xifrada en 65 milions d’euros. Causalment, tots tres jugadors, supercracs mundials del moment, van anar a parar als dos clubs que de moment semblen més immunitzats davant la situació general de retrocés i que a més no paren de créixer: el Futbol Club Barcelona i el Reial Madrid.
Davant d’aquest panorama resta saber quin és el camí per sortir d’aquest atzucac. Molts apunten en un futur pròxim a la creació d’una lliga europea o també la possibilitat d’instituir comissions externes que controlin els clubs. Però pel camí altres clubs (més petits potser) poden desaparèixer o baixar de categoria, o fins i tot algunes lligues (com l’espanyola) corren el risc de duopolitzar-se al voltant de dos únics equips.


L’època de vaques gordes s’ha acabat. Els clubs a Europa ja no es gasten els dinerals que es gastaven fins fa poc en fitxatges. Fins i tot alguns grans clubs europeus s’han vist obligats en els últims anys a vendre’s peces clau dels seus equips a d’altres equips. Exemples d’això són els traspassos de Cristiano, Ibrahimovic, Kaka, Villa, Cesc, Silva, Ozil, Kun, Forlan, Cazorla, Torres o Mata. Tots ells cracs indiscutibles en grans equips d’Europa que van marxar en major o menor mesura perquè als seus clubs o bé necessitaven vendre o bé no els podien millorar els contractes.
Perquè hi hagi ventes hi ha d’haver clubs compradors i quan es tracta de fitxatges importants aquests avui dia es redueixen bàsicament a Barça, Madrid i clubs amb fonts de capital externes provinents de propietaris multimilionaris, és el cas del Chelsea, el Ctiy, el Màlaga o el Tottenham.
Barça i Madrid tenen els ingressos anuals més alts de qualsevol entitat esportiva del món (470 i 480 milions facturats respectivament al 2011) i a més la seva imatge internacional fa que no s’estanqui el seu creixement. Aquesta particularitat els ha permès de seguir invertint en fitxatges de forma contundent. Tot i així l’últim any han reduït despesa en fitxatges i el Barça, de fet, a iniciat un estricte pla de reducció de despeses de la mà de Sandro Rossell.
El cas del Màlaga i els clubs anglesos abans esmentats és diferent. Es tracta d’entitats propietat de grans magnats, que inverteixen grans sumes de diners de la seva pròpia butxaca en el club. La realitat financera d’aquests clubs, però, en molts casos és desastrosa. Els seus resultats d’explotació ordinaris deixarien a la majoria d’aquests club en la bancarrota en cas que el seu propietari marxés. Aquest tipus de gestió no sembla, doncs, la més adequada per un club de cara a aconseguir estabilitat econòmic a mitjà termini degut a l’alt risc en què s’incorre.


A Espanya la situació és igual o pitjor. Aquesta temporada fins a set equips la van començar sense patrocinadors a la seva camiseta, es tracta del Zaragoza, el Villarreal, el Sevilla, l’Atlético de Madrid, l’Osasuna, el Valencia i el Rayo Vallecano. Alguns d’aquests equips, com és el cas de l’Atlético de Madrid, el València, el Sevilla o el Villarreal, van començar la temporada en competicions europees, la qual cosa dóna mostra de la magnitud del problema. Per contra, equips que mai havien lluït publicitat a la seva samarreta, com l’Athletic de Bilbao o el propi Barça, han hagut de cedir a la realitat econòmica i buscar patrocinadors (Petronor l’Athletic des del 2008 i Qatar Foundation el Barça des de 2010).
També rellevant és el cas del Mallorca, classificat per a disputar la Europa League la temporada 2010/2011, competició que al final no va poder disputar degut a la UEFA, que li ho va impedir emparant-se en el fet que el Mallorca estava en concurs d’acreedors. En aquest sentit cal destacar els més de vint equips que s’han adherit a la Llei Concursal en els últims anys, creada al 2004 per salvar a les empreses de la fallida tècnica.


Els pressupostos dels grans clubs europeus segueixen creixent, però en la majoria de casos és un creixement estancat. És el cas dels ingressos per màrqueting o televisió, que cada cop costa més que donin més de sí per la pròpia limitació del mercat. Les despeses en cavi creixen exponencialment i porten molts clubs a obtindre resultats financers negatius a final de temporada.




Entre les despeses, les més importants amb diferència són els costos del factor treball: salaris i amortitzacions. Els costos del factor treball abasten de mitjana més del 70% del pressupost dels clubs, quan la FIFA recomana que les despeses en aquest concepte no superin mai el 60% del pressupost.



4.1Les grans lligues també són deficitàries

Però la crisi dins del futbol no només afecta als clubs sinó també a les pròpies competicions. Tot i la falta de transparència dels principals òrgans de gestió de les grans lligues europees, se sap que a finals de la temporada 2008/2009 quasi totes presentaven un balanç deficitari. Fins i tot la elogiada Premier League, amb uns ingressos que quasi dupliquen els de la lliga espanyola, té avui més despeses que ingressos. També la Bundesliga, postulada per molts com a model de gestió, està perdent avui aquesta consideració en vista dels resultats econòmics que està obtenint.



Igual que passa amb els clubs, les lligues també veuen els costos de personal com el seu llast més important.





Ara a Espanya es parla molt de renegociar els drets de televisió dels clubs de futbol de forma conjunta davant les productores de televisió. La creuada del president del Sevilla, José Maria Del Nido, juntament amb altres clubs de la lliga contra Barça i Madrid per a repartir conjuntament els drets de televisió ha adquirit molta rellevància pública. També s’ha debatut molt de la necessitat o no de eliminar el partit de cada jornada que la televisió pública ofereix en obert des de que al 1997 el ministre Álvarez Cascos creés la llei reguladora de les emissions i retransmissions de competicions i esdeveniments esportius, segons la qual s’havien de televisar en obert esdeveniments d’interès general. La lliga de futbol professional argumenta que oferir també per circuit tancat el partit que avui ofereix la televisió pública podria incrementar en 200 milions d’euros els ingressos per televisió. No obstant sembla difícil de creure que aquestes mesures puguin suposar una solució definitiva. Més aviat es podrien considerar pegats que solucionarien problemes econòmics puntuals a curt o mitjà termini. 


El problema de fons, però, tal i com ha descrit en vàries compareixences l’economista i estudiós de l’economia del futbol europeu José Maria Gay de Liébana, és la reiterada mala gestió dels clubs al llarg dels últims lustres. El malbaratament continuat de recursos i la falta de planificació econòmica ha portat a molts clubs europeus, alguns de gran prestigi, a presentar balanços que freguen la fallida tècnica i deutes descomunals. Per això és necessari que la serietat s’imposi en la gestió dels clubs. La creació d’una comissió de control associada a la Comisión Nacional de Deportes podria ser un primer punt de control per a l’economia dels clubs. A més, cal ser estricte en l’aplicació de les reglamentacions en casos de descens per fallida. La concorreguda Llei Concursal també ha de ser examinada amb lupa atenent que molts clubs encara són reticents a presentar concurs d’acreedors quan ja estan en situació d’insolvència.
El propi José Maria Gay de Liébana també destaca que afluixar el pes dels costos de personal és imprescindible per a clubs i lligues per corregir la delicada situació econòmica en què es troben.

5.1 La lliga europea

Una nova proposta que ha sorgit els últims anys (en origen va sortir al 2006 del G-14, antiga i diluïda associació formada pels grans clubs europeus) i per la qual s’han interessat alguns clubs i sectors del futbol europeu és la creació d’una Superlliga europea. Aquesta idea suposadament hauria de incrementar exponencialment els ingressos per televisió dels clubs que hi participessin, a més de suscitar molt més interès entre els aficionats pel fet d’enfrontar-se cada jornada els grans clubs del continent. Però la proposta encara no és contundent i la UEFA amb Platini al capdavant no la veuen amb bons ulls, mentre que sí s’estan plantejant reformular l’actual format de la Champions League.
La creació de la Superlliga europea, venuda per molts com la solució (a grans trets) de l’economia del futbol europeu, arrossega moltes incògnites. A part de l’evident marginalitat en què quedarien els equips amb un nivell insuficient per entrar a la Superlliga, resta saber si l’augment d’interès i inversions seria permanent o si acabaria esdevenint una solució només a curt i mitjà termini.
En qualsevol cas les mesures són urgents, urgentíssimes. José Maria Gay de Liébana apunta que les mesures correctores ja fan tard, sobretot en el cas espanyol, i que sinó s’apliquen ja la situació a curt termini serà completament insostenible i podria desembocar en la fi del futbol europeu tal i com el coneixem.


2 comentaris:

  1. Molt currat, enhorabona!!!

    La mesura principal que han d'adoptar els equips de futbol és ficar-se de peus a terra i ajustar les seues despeses a uns nivells que puguen assumir amb els ingressos d'explotació. Aquesta mesura és una de les que ha adoptat la UEFA, amb Platini al capdavant, que farà que tot equip que no complisca aquest requisit quede excluit de les competicions UEFA.

    No obstant açò no és suficient: cal que els equips redueixin el seu deute poc a poc, primer amb hisenda, la seguritat social i altres. Després amb els mateixos jugadors. I per acabant, amb acreedors diversos. Fan falta sancions exemplars per als equips que s'han anat endeutant desmesuradament tots aquestos anys, per a que deixen de sentar precedent. Açò tot d'una s'ha convertit en una carrera a veure qui despilfarra més i això no es pot tolerar.

    Per acabar, s'hauria de controlar la participació d'entitats i administracions públiques en els equips, que son empreses privades (propietat de socis o accionistes). No és possible que entitats d'aquesta mena, per molt que es considere que ajuden a millorar la imatge d'un país, reben ajudes públiques, ja que els seus beneficis recauen sobre unes quantes mans i no les de tots, sentiments apart.

    ResponElimina
  2. Ei, doncs si. Les mesures de Platini són correctes però falta veure la severitat amb què s'apliquen, que jo crec ha de ser màxima. I per altra banda, les administracions han d'anar en consonància amb aquestes mesures, no pot seguir passant que equips endeutats amb Hisenda siguin salvats reiteradament per les administracions, que molta falta farien els diners en altres conceptes que no salvar de la fallida econòmica equips de futbol.

    ResponElimina