dilluns, 22 d’abril de 2013

Èpic Abidal i l'onze pel Bayern



El moment més esperat


“Impossible is nothing”, diu el més famós dels eslògans d’Adidas, que ha estat utilitzat, entre d’altres, com a símbol dels esforços que va haver de fer Leo Messi per superar les deficiències hormonals que li impedien créixer normalment, i en l’actualitat, per fer una retransmissió casi en directe de la llarga i dura recuperació de l’emblema de Chicago: Derrick Rose.
Abidal no és esportista “adidas” i per tant no hem vist el reguitzell de vídeos “de llagrimeta” que hem pogut veure sobre altres esportistes. No obstant, l’Abi és l’exemple més punyent de superació que s’ha vist al món de l’esport en molt de temps.


Un any, un sol any ha necessitat el futbolista francès per retornar a l’elit després de recaure d’un càncer al fetge que el va obligar a passar pel quiròfan per ser trasplantat, operació invasiva on les hi hagi. Un metge (poc aficionat al futbol a més), m’explicava ahir que el cas d’Abidal és un desafiament a la ciència; que si bé és possible recuperar-se d’un trasplantament de fetge, practicar esport de contacte d’elit després d’una intervenció d’aquestes característiques era poc més que ciència ficció abans que Abidal superés els límits de la pròpia espècie. “Impossible is nothing”, serà veritat i tot.

En el vessant futbolístic, la tornada d’Abidal és un motiu de doble alegria per la culerada. Després de completar 90 minuts amb una mà a cada galta i oferint una sobrietat només comparable al seu propi futbol d’abans de la malaltia, la seva actuació ha obert la caixa de pandora de cara al trencaclosques en defensa que Tito té a la taula per afrontar el duel a Munich. El mateix Jordi Roura va haver de posar el fre de mà davant la munió de periodistes enfervorits pel partit d’Abidal que li reclamaven al tècnic que, almenys, tingués en compte al francès pel dimarts.

Personalment, estic més en la línia dels tècnics. Abidal ha demostrat que és apte per la pràctica del futbol al més alt nivell, i, tot i realitzar un partidàs contra el Llevant, aquest va arribar massa tard. Dic tard perquè si els 90 minuts els hagués completat la setmana anterior a Zaragoza i contra el Llevant hagués descansat, consideraria l’Abi una opció molt seria pel centre de la defensa contra el Bayern. Però trobo que és forçar en excés incloure’l de nou en l’onze inicial només quatre dies després de completar un partit sencer. És una situació forçada a la qual no tenim per què arribar atès que Bartra també pot oferir un bon rendiment i, què coi, s’ha guanyat de ple dret poder jugar d’inici contra els alemanys. No només ho crec, sinó que estic convençut que Abidal NO estarà en l’onze titular de Munich. Dit això, la història podria donar un gir de 180 graus en vistes a la tornada prevista per d’aquí deu dies...

Atenent als jugadors que van tindre minuts contra el Llevant, no sembla difícil endevinar qui seran els onze elegits per l’anada dels quarts de final:

Valdés –> Qui sinó?

Alves – Piqué – Bartra – Alba –> Els únics disponibles amb l’afegit de Bartra pels motius abans explicats

Xavi – Busquets – Iniesta -> Indiscutibles al mig del camp

Alexis – Messi – Pedro -> No havent jugat els últims dos partits, sembla que Pedro serà un fix, com també ho serà Messi, ja recuperat de la lesió. Alexis, per la seva banda, va descansar contra el Llevant i aporta un plus de lluita que segurament els tècnics valoren molt de cara a frenar les poderoses bandes dels alemanys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada