dissabte, 26 de maig de 2012

Crònica d'una mort anunciada



Puyol va cedir els honors a Xavi a l'hora d'aixecar el trofeu


No hi va haver partit, ni final. El Barça es va adjudicar l'últim trofeu de la temporada per incompareixença del rival. I així es va decidir aquesta final incrustada amb calçador en una setman del calendari FIFA en què tots els campionats europeus han finalitzat i les seleccions nacionals ja s'estan posant a to cara l'Eurocopa i la classificatòria pel mundial.

No, exagero, en realitat l'Athletic de Bilbao sí es va presentar a la seva cita amb l'història (fa 25 anys que no guanyen un títol!), el que va passar va ser que el Barça va acaparar des de bon principi el domini i en 25 minuts  va sentenciar una final que ja quedava vista per sentència.

Aquesta vegada ni "pajaras" ni desconnexió, el Barça va sortir enxufat a per l' Athletic i aviat va silenciar els prop de 30.000 seguidors bilbains, que tot just uns moments abans s'havien encarregat, conjuntament amb els seguidors culés, de silenciar amb una sonora pitada la versió reduïda (27 segons) de l'himne nacional, completment inaudible per als presents al camp. I així va ser que al minut tres Pedro s'encarregava d'obrir la llauna pel Barça, en un pilota pescada a l'àrea després d'un mal refús de la defensa de l'Athletic en un córner. Molts esperàvem en aquest punt una reacció dels "lleons", formidables al llarg de la temporada, realitzant partits llegendàris contra equips com el Manchester United o el propi Barça; però no va ser així i el guió es va inclinar més pel de dos setmanes abans a Bucarest, on l'Athletic va ser incapaç de plantar cara a l'Atlético en la final de la Europa League.

Pedro va obrir el partit i el va sentenciar
El domini i les ocasions es succeïen i al minut 20 va aparèixer el de sempre, Messi, 11 gols en 14 finals l'avalen, per definir amb un xut poderós amb la dreta una assistència de tiralínies d'Iniesta, d'aquelles d'escuadra i cartabó en què un centímetre de variació del recorregut ja permetria als defensors de interceptar i en canvi ell és capaç de teledirigir mentalment just per la franja de temps i espai en què la pilota és inaccessible per tots, menys per Messi. I sense temps per celebrar el segon gol queia el tercer, de Pedro, ajustant al pal dret de la porteria d'Iraizos un xut ras i fort, que sentenciava el títol pel Barça i a ell li obria les portes de l'Eurocopa de bat a bat. Sí, tornava a ser el Pedro de les grans ocasions, Don Pedro, el de la final del Mundial de Clubs, el de la Supercopa d'Europa, el del Mundial de Sud-Àfrica, el de la lliga dels 99 punts, el que tan hem trobat a faltar durant aquesta temporada en què l'han llastrat les lesions.

I vet aquí un gat vet aquí un gos, la final ja s'ha fos. La resta del partit el Barça es va limitar a dominar la possessió i atacar per inercia davant un Athletic que va treure actitud i forces d'on no n'hi havia per no perdre-li més la cara al partit i oferir almenys una imatge digne durant el que quedava de final. I així, enmig d'aquesta espècie de pacte no verbal, va morir el partit i va morir l'etapa Guardiola, que va tancar el seu cercle triomfal davant el mateix rival i en la mateixa competició en què el va començar. Parlo d'aquell ja llunyà 14 de Maig de 2009 en què sense saber-ho, el ja ex entrenador del FCBarcelona escrivia la primera pàgina d'una de les històries més belles explicades mai al món del futbol.

1 comentari:

  1. Com tu dius, no hi va haver final. El Barça va eixir amb molta fam i moltes ganes de demostrar que segueix éssent l'equip meravellós que va començar un cicle històric ara fa poc més de 3 anys. I l'Athletic va eixir com a Bucarest: nerviós, superat per l'exigència i sabent-se inferior al rival. I això és una molt mala combinació.

    El Barça va jugar com sempre però a més quan va poder va anar a fer mal. Sempre he pensat que el joc de toc i toc és la millor forma per obrir forats a la defensa rival. En això ningú supera al Barça. Però i si el rival ja deixa forats de per sí? Doncs recuperació ràpida i eixida cap a l'àrea rival amb el ganivet a les dents. Com vam fer divendres.

    De l'Athletic, dir que Bielsa va errar el plantejament. Va despoblar el migcamp (Javi Martínez feia un mun que no jugava de pivot i De Marcos sempre juga tirat a la banda) i això, si vols tindre la pilota, és suicidar-te. Tampoc va ajudar la baixa forma de Llorente i d'alguns jugadors clau, com Amorebieta. Ni oloraven la pilota. Quan van intentar reaccionar ja anaven 0-3 i faltaven 15 minuts per acabar el partit.

    En fi, crec que el Barça ha de seguir com divendres, com a partit model per a la temporada vinent: amb joc i fam els títols tornaran a caure com fruta madura. I animo l'Athletic a que faça poc cas de personatges com Clemente, i que seguisca en la mateixa idea de joc d'enguany.

    Salut i visca el Barça!

    ResponElimina