dissabte, 27 d’abril de 2013

És quan escolto a Tito que hi veig clar



L'optimisme contagiós de Tito


“Foll d’una dolça metzina”, podria afegir. Aquesta modificació del mític poema de Josep Vicenç Foix encaixa perfectament amb la manera com em vaig sentir ahir en escoltar la rasposa veu del, encara convalescent, Tito Vilanova. Abans d’endinsar-me en els “perquès” de tal cursilada que m’acabo de treure de la màniga, però, caldrà recapitular, doncs han passat moltes coses en pocs dies.

La rebregada que ens va etzibar el Bayern de Munic el dimarts passat em va deixar taciturn i abatut com a la resta de la culerada. Veure l’equip que estimo i que creia que seguia enfilat a la cima del futbol caure esbudellat d’aquesta manera va esquinçar per tots cantons el meu orgull barcelonista. No som els millors, fa temps que ho hem deixat de ser i no ens n’havíem adonat. No pretenc ser catastrofista tampoc, no és el meu estil. Simplement, el partit a Munic va evidenciar el que intuíem de l’última sèrie d’enfrontaments amb el Madrid, de l’infern en què casi caiem a vuitens de final i de la vulnerabilitat que ens van fer sentir els Ibra i companyia. El Barça aquesta temporada no ha estat el millor equip. Tot i així s’endurà un botí valuosíssim com és la lliga, aconseguida, a més, de forma brillant davant un Madrid auto mutilat durant bona part de la temporada per les seves pròpies guerres internes. Els problemes del Barça són diversos i de diferent origen, dels molts anàlisis que han sortit arran del partit d’anada, alguns arguments m’han convençut i altres no. Heus aquí el meu anàlisi, en gran mesura arbitrari i distorsionat, doncs ni tinc els coneixements ni la distància respecte els jugadors com per fer una valoració gaire acurada:


   1. Laterals ofensius que “venen” l’equip davant atacants ràpids i de qualitat. Alves i Alba son una benedicció, dos dels millors laterals del món. Ambdós estan oferint un rendiment extraordinari aquesta temporada –a excepció d’algun període irregular d’Alves- i oferint alternatives molt profitoses pel joc d’atac blaugrana. No obstant, el Bayern no va ser sinó la punta d’un iceberg de partits, sobretot davant equips amb davanteres potents i ràpides, en què la sobre-implicació ofensiva dels dos laterals ha exposat en desmesura la defensa a situacions d’inferioritat numèrica, falles de marcatge i descol·locació tàctica. Contra el Bayern, aquest factor sumat a d’altres –no només això-, va convertir les bandes en autopistes per a Ribery i Robben, tot i l’encomiable esforç defensiu de Pedro i Alexis per evitar-ho. El Barça campió de Guardiola comptava amb un major equilibri en defensa propiciat per la imponent figura que representava Abidal al lateral esquerre. La seva rapidesa, qualitat amb la pilota i capacitat defensiva permetia a l’equip equilibrar-se en defensa i fins i tot fer equilibrismes amb defenses de tres. Tenint en compte la irrupció d’Alba i l’edat d’Abidal, és inconcebible imaginar un relleu pel valencià. Potser a l’altra banda és on es poden mirar alternatives. El que ens ha donat i dóna Alves com a lateral i fals extrem no té preu, no obstant potser és ell la figura que hauríem de començar a dosificar, almenys en partits davant rivals d’entitat, en benefici d’un lateral esquerre més defensiu i tàctic. Montoya podria complir perfectament aquesta funció si se’l permet jugar i progressar.


            2. Rotacions més continuades. Molta gent ha apuntat al físic, la mala forma física, com a una de les causes de l’estrepitosa derrota contra el Bayern. Jo no opino igual. Crec que, si bé potser els jugadors del Barça no estan pletòrics de forma ara mateix, tampoc es troben en nivells preocupants respecte la condició física. És més, amb la lliga resolta des de fa jornades considero que els tècnics han tingut oportunitat de fer descansar jugadors per a què arribessin en u nivell òptim a l’enfrontament contra els bavaresos. Un altra història és que els alemanys sí estan en un nivell de forma i confiança màxim de la temporada però això imagino que és difícil de preparar i és la dinàmica de l’equip i els resultats el que t’ho donen. En qualsevol cas, si bé les últimes jornades hem vist rotacions en lliga, no ha sigut així durant els mesos precedents de competició.  I no és tant la condició física de la plantilla el que em preocupa com la confiança i preparació dels jugadors menys habituals. Cesc ha tingut confiança quasi il·limitada fins que les circumstàncies han obligat a sacsejar l’equip. Villa, Song, Montoya, Bartra, Tello o Thiago, en canvi, han tingut minuts en comptagotes –uns més més que d'altres- i se’ls ha jutjat amb una vara de mesurar molt més exigent que als altres jugadors. A l’hora de la veritat, aquests jugadors no han tingut segurament el nivell de confiança i preparació per afrontar correctament la competició quan –generalment per obligació- se’ls ha requerit.

         3. La famosa pressió. Molt més irregular i inconsistent aquesta temporada. Tots hem vist un Barça menys intens en aquesta faceta. Podria ser que fos per requeriment tàctic, al cap i a la fi el Barça de Tito ni juga ni pretén fer-ho exactament igual que el de Pep. En qualsevol cas, sobretot davant sistemes tàctics rivals que ofeguen l’equip com ha passat ja vàries vegades a Europa fora de casa aquesta temporada, sembla important recuperar l’endiablada pressió de totes les línies a totes les línies rivals per a robar pilotes en zones avançades i generar situacions de desequilibri tàctic al rival i en definitiva, perill, una cosa tan simple i que no obstant a Munic o a Milà va ser una quimera.

            4. Messi i Xavi han d’estar al 100% per jugar. Completament relacionat amb l’anterior punt, doncs són dos dels responsables que la pressió grupal sigui discontinua. En el cas de Messi s’entén i tots tenim assumit que queda exempt de complir tasques defensives. La “Pulga” necessita deslliurar-se de corses tàctics i obligacions defensives per poder abocar tota la seva màgia i el seu futbol damunt el terreny de joc.
El resultat compensa sobradament la mancança en la pressió, que han d’assumir els seus companys. El cas de Xavi, però, és diferent. Dos jugadors sense defensar al Barça són masses ja, i Xavi a més no ha estat aquesta temporada amb la finesa, la precisió i la condició física d’altres temporades. És normal, té 33 anys, camí dels 34. La meva opinió és que a Xavi se l’ha de començar a dosificar molt més del que s’ha fet. A principi de temporada ja es parlava que se’l dosificaria i ha acabat no sent així. Hauria de començar a complir un perfil similar al de Giggs al Manutd, ser reservat per grans ocasions si és que és de menester. Per altra banda, el seu forat l’ha d’anar ocupant algú i la vacant està entre Cesc i Thiago. La lluita ha estat menys aferrissada del que s’esperava (potser per això Xavi ha jugat tant...) però sincerament crec que Thiago va un pas endavant en aquesta particular classificació. Sense embuts, Thiago ha de començar a rellevar Xavi.

Dit això, el capità de la nau va tornar ahir a prendre la paraula. Amb el seu enyorat to natural i despreocupat Tito va oferir un altre espectre de la situació. Primer de tot va assegurar que es sent amb força per continuar el projecte i que per tant seguirà l’any que ve. Quina gran sort tenir Tito com entrenador, gran professional i millor persona, admirable com s'ha sobreposat a una terrible malaltia sense perdre mai de vista el Barça. Espero i desitjo que segueixi per molts anys. No comprenc aquests oportunistes que per un partit ja pensen en destituir-lo quan estem a punt de guanyar la lliga més còmode de la història davant un Madrid temible. La malaltia i absència de Tito ha estat una dificultat molt gran pel club i la plantilla i els resultats ni molt menys són dramàtics. És més, mirat amb fredor, són més que positius, per molt que la sangria de Munic ens empenyi a l’autoflagelacó. Com deia, Tito va posar un punt de calma, naturalitat i optimisme. Crec que sentir-lo ens va aportar serenitat a tots, i només això ja té un gran mèrit en aquesta casa del terror que a vegades és el FC Barcelona (Mascherano dixit). Veure Tito amb ànim i determinació em fa creure que sap perfectament què ha passat aquesta temporada (el bo i el dolent) i com millorar-ho la que ve. Per sort la directiva sembla que li donarà màniga ample per prendre decisions. 
Tampoc es pot negar que la aclaparadora derrota del Madrid a Dortmund només un dia després de la desfeta culer a Munic ha contribuït també en gran mesura a canviar el prisma de les coses. Així de trista és la realitat futbolística en aquest país, però ja se sap que Barça i Madrid són vasos completament comunicants. Amb Madrid i Barça penjant d’un fil a la Champions (més el Barça, sí), el seguidor blaugrana s’ha vist de cop amb una meritòria lliga a la mà enfront d’un etern rival desemparat i amb l’única expectativa d’alçar-se amb la Copa del Rei el pròxim dia 18 de Maig. I és que el que realment tortura al culer és la possibilitat d’haver d’empassar-se la “dècima” i tota el foc d’artificis que l’envoltaria. Caldrà esperar, però, a la tornada de les semifinals per acabar de confirmar sensacions i fer valoracions.

Arribats a aquest punt, a cinc hores de començar el duel a San Mamés que sumat a una derrota del Madrid ens proclamaria campions, el que hauríem de fer tots els culers és abstreure’ns de la Champions per unes hores i gaudir tot el possible d’una competició importantíssima com és la lliga. Pel torneig de la regularitat hem plorat (tamudazo) i sigut humiliats (passadís) els últims anys. Quin gran error seria no celebrar-la com déu mana!



Per cert, no puc tancar la peça sense abordar un tema que ja m’està fent pujar la mosca al nas: Neymar. M’hi jugo el cotxe i els estalvis (escassos) que tinc al banc: l’endemà de la tornada contra el Bayerno no, però al dia següent, divendres, el titular de la majoria de mitjans barcelonistes serà aquest o un succedani d’aquest: “Neymar, fichado!” La historieta amb el brasiler ja cansa. Tampoc crec que el brasiler sigui la solució a cap problema esportiu en concret més que un actiu per fer-se un fart de vendre samarretes.

3 comentaris:

  1. En l'aspecte del joc, crec que hi ha uns quants punts que no has comentat i que veig molt importants:

    1. Els migcentres no tapen les pujades dels laterals. La pujada dels laterals és un recurs molt important per obrir el camp quan la defensa rival es tanca pel centre, cosa que ocorre freqüentment. Crec que és bo tindre no només un, sino dos laterals que hi pugen i poder aprofitar aquestes bandes que deixen els nostres extrems. El tipus d'extrems del Barça, jugadors de fora cap a dins, fa que no s'aprofiten gaire aquestos espais. Si els laterals no hi pugen, la defensa rival es manté en el centre, no necessita bascular, per tant és més fàcil que s'hi puguen defendre. Si els laterals pugen podem generar desequilibris en banda, o fer que la defensa central rival haja de bascular. Pero per contra, algú ha de tapar els forats que hi deixen els nostres laterals darrere. I això enguany només ho fa Busquets. Enguany he vist molt freqüentment als dos centrals i a Busquets enfrontant-se a contraatacs rivals amb tres o quatre jugadors.

    2. Tot el joc del Barça depén de l'atac amb la pilota. S'ordena a partir de la posessió, i per tant penalitza molt perdre la pilota quan l'equip no està preparat darrere. Enguany, no sé si per cansament o errades individuals, s'han perdut moltíssims balons en transició. I això fa impossible una defensa correcta, i per això (entre d'altres coses) aquest nombre de gols encaixats, que en Lliga es pot suplir amb una bona quantitat de gols a favor, però que en Champions et poden condenar.

    Apart d'això ja hi ha altres circumstàncies, com baixes per lesió, moments baixos de forma, que alguns jugadors clau son cada vegada una miqueta més vells i que el rival pot superar-te per qualitat, com es va veure en el partit contra el Bayern l'altre día.

    D'altra banda i parlant del Tito, no és soles ell el que té el poder de decidir si està bé per continuar amb el projecte. Per mí, si està bé que continue em pareix perfecte. Però si no està bé, s'ha de tindre en compte que açò és un club de futbol, no una ONG. Per molt que el Barça siga "Més que un Club".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bona aportació Calgar, tot i això, crec que davant equips com el Bayern, el Madrid o el PSG, Bsuquets tot sol no es pot fer càrrec de cobrir tots dos laterals. Per això crec que potser en partits així s'hauria de recuperar el "vell" model de un sol lateral ofensiu i un altre defensiu.

      Amb el tema del passes fallats estic molt d'acord, l'altre dia contra el Bayern va ser desesperant i no és el primer cop.

      I respecte a Tito, segueixo veient molt criticisme amb ell. És cert que hi ha hagut decisions, sobretot lúltim mes, una mica discutibles (deixar tello a la grada a la Champions, no fer canvis, etc), però els resultats crec que li dónen crèdit de sobres per seguir, almenys, un any més.

      Elimina
    2. Per mí la solució no és que no pugen els laterals ja que no els pots cubrir només Busquets. És necessari que a Busquets l'ajuden els altres migcampistes (Iniesta, Xavi) i els extrems (Alexis, Pedro, Villa). Si pel centre no es pot entrar s'ha d'entrar per les bandes, i per les bandes molt millor els laterals que els extrems.

      En quant a Tito, no estic parlant de tema esportiu. És un tema de salut i de planificació, i açò és independent dels resultats. Jo no conec la seua situació personal, i tampoc sé exactament com està de salut. Només li demanaria que si no pot estar-hi que no continue, pel seu propi be i del Barça. Ara, si pot estar, endavant.

      Elimina